113. Sabia que existien tres camins per arribar al coneixement real d’una persona: compartir un llarg viatge, treballar plegats i anar al llit junts. Però ara el coronavirus ens ha ensenyat, a sang i foc, un test més segur i profund. Tres mesos de confinament t’obliguen a guaitar el pou del misteri de cada ésser humà que la Covid-19 ha condemnat a despullar-se dins el teu diminut clos. Després d’anys i panys de conviure intensament entorn d’una mateixa llar, tots els camarades de Can Gazà m’han sorprès. Uns han pujat mentre altres han baixat. Si a tu no t’han sorprès els teus és perquè enlloc de tancar-te dins ca teva, t’has barrat dins tu mateix.
114. Em cau la cara de vergonya just de pensar-ho, però les jeies mai no t’enganyen. Us ho confés: el coronavirus m’està inoculant subreptíciament la síndrome d’Estocolm. Me dolen els morts innocents. He aconseguit la pau interior acceptant que en qualsevol moment puc figurar a la llista de les víctimes, però m’encanta aquesta tocada de collons als capos del sistema. Covid-19, encara tens la paella pel mànec. No l’amollis fins que hagis aconseguit girar la truita.
115. Aquestes dies de clausura m’han visitat part dels meus ídols. M’he retrobat amb el meu adorat Pier Paolo Pasolini. He fruit, dins la solitud de la nit, sol davant l’ordinador, la trilogia de la sensualitat: “Els contes de Canterbury”, “Les mil i unes nits”, i “El Decameró” Un cop més, m’ha ressorgit de les entranyes de la nostra nissaga màrtir el crit del meu poema “Pasolinis del món. Ferraguts de Mallorca”. André Gide ha vingut a pertorbar el meu retir santificador amb la seva sensual dogmàtica transgressora. “L’immoralista” m’ha indicat una parèmia infal·lible: “Alliberar-se no és res. Allò difícil és saber ser lliure”. Doctora Covid-19, vós que sou més perversa i immoral que el lucífer francès, per què no m’ensenyau a pasturar a lloure?
116. La moneia moderna, alies home, viu encurollit en dues manies: disfressar la realitat i aniquilar la memòria. Totes les memòries: la col·lectiva, la tribal, la individual...Cada bestiola humana creu iniciar la història. Aquest fenomen té un referent fulgurant en el llenguatge. Així, a un lladre pocavergonya li deim majestat o a un mandatari subnormal, president. Ara, a la darrera pesta li atorguen el distant i fred títol de Covid-19. Per a gent simple com jo, el coronavirus és pesta. Pura i puta pesta. Fa milions d’anys que les glànoles malden per esborrar l’home de la faç de la terra Si repassam les lleis del nostre passat trobarem que en temps de pesta la quarantena, amb aïllament, s’imposava a l’arribada a qualsevol port. A Ciutat, els forasters passaven el confinament a Portopí. Ara, la solució del turisme seria convertir tots els hotels de Mallorca en llatzerets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada