dilluns, 15 de juny de 2020

VIRUSADES. XXX



117. El coronavirus ha imposat un nou panorama a les relacions circumstancials. Abans, als llocs d’espera, on necessariament els cossos es fregaven, la proximitat es cobrava, com a tribut de civilització, un inici de conversa. Si més no, la cortesia t’exigia una cordial salutació. Ara, l’obligació de guardar metres de distància i de tapar-te la boca amb una màscara ha consagrat el mutisme. El silenci com actitud cívica, quina glòria!
 
118. La Covid-19, com a omnipotent madona de Marginàlia, ha canviat l’estètica dels regals. Valgui com exemple cridaner el cas del lleixiu. Abans que la desinfecció de cossos. llocs i objectes esdevingués l’element cabdal per sobreviure a la trinxera de la pesta, ens resultava molt difícil convèncer els amics benefactors que el millor obsequi per a una llar de marginats fos un lot de detergents. Ara, tant el que dona com el que reb te consciència plena de com una botella de lleixiuet és un present més preuat i necessari que un flascó de perfum francès.

 

119. El confinament forçós de les famílies al llarg de tres mesos ha esclatat sovint el bony de l’egoisme, secret i sagrat, dels pares envers dels fills. La Covid-19 ha convertit les presons casolanes en brutals gabinets de psicoanàlisis descarnats. Valgui d’exemple aquest fulminant encontre verbal. Els pares tiren en cara al fill les seves obligacions.
-Ens has de servir perquè nosaltres t’hem donat la vida.
El bergantell els escup el raonament que guardava al llibre vital de reclamacions:
-No em demanàreu permís per portar-me a aquest món de merda. No pensàreu en mi. Obeíreu els instints de mamífers calents per la perllonga de l’espècie tarada dels humans.
La mare no es rendeix davant la insolència del seu cadell:
-Ton pare i jo estàvem enamorats. Fores fruit del nostre amor.
El psicoanalista de facto pronuncia la sentència inapel·lable.
-Si voleu que em senti fill vostre, enamorau-me.
Estam en capella. El coronavirus ens pot portar a la forca d’un moment a l’altre. És l’hora de les confessions impúdiques. Jo estava i estic enamorat de mon pare. A ma mare la vaig estimar, respectar, admirar i témer. Era impossible fer-hi un Èdip com Freud mana.

 

120. Si la pandèmia evidenciàs que la normalitat –nova o vella- és la mort de la justícia i la llibertat, no resultarien inútils tants de sofriments. I els esgarriats voldríem ser qualsevol cosa manco normals.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada