dimarts, 30 de juny de 2020

VIRUSADES. XXXIII



129. Amb la vostra vènia, avui tancarem les virusades. Sembla el moment oportú: el Govern colonialista ha aixecat l’alarma. De quatre en quatre he coronat la vostra benvolença i l’edat de Cristo amb XXXIII lliurances. Aimats seguidors, gràcies per la vostra paciència. Sentida gratitud per l’amic Cil Buele que ha ajuntat totes les virusades en un sol aplec. Jo mateix he aprofitat la comoditat de lectura per repassar-les d’una tibada. L’escriptura ha estat un element essencial per sobreviure el confinament del coronavirus. Per afegir més màgia als números arribarem a la parida 133 amb un capítulet de regal.

És l’hora de les conclusions.


130. Aquests quatre mesos de confinament m’he sentit com si estàs en capella. M’he acarat a la mort. He parit amb dolor una nova criatura. El seu nom és conformitat. He acceptat amb pau, clarividència i serenor el fet més cabdal de la vida com és morir. La Covid-19 m’ha estacat a la condició d’animalet de pleta. Ja que no em deixaren triar la vida, em sotmet a la mort amb plena consciència i resignació. Vull viure cada segon dels que em quedin dins el sarró del destí. Vaja un coronavirus de merda que és el puta destí! Vull morir-me jo. No vull que ningú me mati, per científic que sigui. No em queda cap altra obsessió que impedir que m’entrin a la UCI.


131.Una de les realitats que m’ha obligat a analitzar i acceptar la Covid-19 es troba plasmada al capítol 82. Em sentia gojós i triomfant perquè havia convertit en orgull i honra les ignomínies que han turmentat –i de quina brutal manera– la meva existència. Em trobava feliç de ser pobre, gras, gai, capellà renegat, català, republicà i independentista. Vet ací que la criminal eliminació de vells m’ha acarat a la ignomínia més repudiada: som vell. Els vells estorbam. Hem de desaparèixer. La meva ràbia pel genocidi de les residències particulars ressona pels buits de totes les virusades.


132. Aquests escrits suats a les calderes del confinament són una plasmació de la meva personeta. Més enllà dels sentiments, dels pensaments, de les ocurrències, de les veritats, es retrata de ple el meu tarannà. Només ajudaré a la vostra intuïció amb una referència. Les virusades nasqueren amb la intenció de ser sentències. Frases curtes i incisives. Aquest propòsit només es complí a les primeres passes. Ben aviat les parèmies es convertiren en sermons. Aquesta és una de les jeies incorregibles del meu innat barroquisme. Fins i tot a la cuina, els xefs gazanencs eviten que talli els sofrits. Per apartar-me de la tasca trinxant em donem sempre el mateix motiu: “Comences fent bocins com pertoca i acabes posant les verdures senceres dins l’olla”. Quan exercia de cerimonier, si allargava l’homilia escurçava la missa. Ara, sense missa, tot és sermó.


133. No s’ha complit l’esperança de la sisena virusada que anunciava que el coronavirus respectaria els negres. Però sortim de la cova amb un màrtir a qui encomanar-nos en les lluites revolucionàries: sant Jordi Floyd, assistiu-nos! Feis que un dia els policies blancs americans s’hagin de tenyir de negre per anar uniformats pel carrer. Enceneu de tal manera el coratge de la meva nissaga que els sortits de l’armari esmicolem totes les hipocresies. Els pobres amb el genoll del poder al coll seguirem mormolant els vostres darrers sospirs: ai, mumareta meva no podem alenar! La brutalitat del sistema ens està ofegant. La nova normalitat és pitjor que la d’abans de la Covid-19. Definitivament els rics seran més rics i els pobres serem més desgraciats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada