dissabte, 11 de juliol de 2020

REBROTS DE VIT



L’estat de viure en capella perpètua amb contacte permanent amb la mort, em feu aflorar una proposta: acomiadar-me de la família, dels amants, dels amics, dels camarades. L’antull m’encetà la curolla d’anar fent una llista de les persones amb les quals he compartit trams del meu llarg i insinuós camí. Fins i tot em vaig marcar com a tasca quotidiana telefonar a trenta companys de viatge per dia.

De cop la refulgència d’un llamp em revelà l’evidència.

Sent, encara, l’esglai de pou al calfred de les venes.

El qui morirà seré jo. Només moriré per mi. Mort. Mai més em tornaré a trobar, ni a sentir, ni a mortificar, ni a plorar, ni a pensar, ni a estimar. Som jo el qui es perdrà a si mateix per sempre. Els altres em trobaran quan vulguin. Em podran escorcollar als llibres, als escrits, als records, a les absències, a les enyorances, a les malediccions Els altres gaudiran de tot el temps i les arts i manyes per mantenir-me viu, per perllongar-me, per utilitzar-me.

De l’únic que m’he d’acomiadar és de mi mateix. Quan mori no em tornaré a veure pus mai. La tasques dels meus dies, els insomnis de les meves nits, els treballs de les meves hores s’han de centrar en cercar el meu Jaume. Tots els meus Jaumes. És l’hora d’explicitar–me els meus adéus.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada