diumenge, 12 de juliol de 2020

REBROTS DE VIT. LES RAONS D’AQUEST TÍTOL



El mot vit, primmirat lector, no és cap castellanisme. No caiguis en l’amorosit parany de voler adreçar l’empelt hispànic que m’inseriren a l’escola franquista els frares pederastes.

Gràcies a les meves pregones arrels pageses conec els ceps, les parres, els sarments, els raïms i fins i tot els singlots.

Vit és el nom del membre dels mascles. El mabre. El vit de les rondalles del reprimit i repressor canonge de Santa Cirga que als matins no hi havia manera d’aixecar-lo del llit. Al vit. No al Vicari general que era la bèstia més dematinera de l’univers.

En aquests temps d’aclaparadora pandèmia, després de les virusades, comencen a brostar per tot arreu els rebrots de l’omnipresent i omnipotent coronavirus. Jo m’he proposat ser fidel al títol suprem, insuperable, que gravà el meu benigne i pacient hagiògraf, Víctor Gayà, a la portada de la meva història personal. L’amic, desprès d’escoltar-me en confessió al llarg d’un any, encertà de ple l’essència del meu viure. Només em pot conèixer i estimar qui em miri tal com ”El sexe del profeta”.

He predicat, proclamat i escrit, fins i tot als cornalons dels torcaboques de paper, tantes i tantes coses! Tot i això mai no m’he imposat que les meves xerrameques girassin entorn de l’eix central del meu ésser.

El temps que em resta –el déu coronavirus me’l concedeixi llarg, sa i clarivident– voldria viure’l des de la meva venturosa condició de mascle gai.

Removent la maleta del meu darrer viatge he notat que hi manquen les vivències explícites del meu mode d’estimar.

Tant de bo les meves confessions aconseguissin la categoria dels dietaris de Gide!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada