Diumenge, dia 5 d’aquest mes, a Diario de Mallorca, la captivadora periodista Clàudia Darder, publicà, a la seva secció estiuenca, un reportatge dels meus amors carnals i de les meves idees sobre el mamífer humà.
Aquests dies m’han xiulat les orelles. El brunzit s’ha fet penetrant i insistent.
Tant sols m’arriben els retrets de les persones estimades. Amb tot respecte he enllestit una mena de diàleg. Accepteu, amics, aquesta telepàtica conversa, totalment nua, com a justificació i defensa de la meva diarreica calrada.
Els qui t’estimam patim.
Quan em trobava emmordassat dins l’armari, no patíeu?
Amb aquestes fanfarronades, com vols que la gent poderosa ajudi la teva obra. Tomeu Català mai no faria aquestes declaracions.
La gent poderosa només sap tirar un ram de flors damunt la fossa comuna dels pobres que ells han esclafat.
Els qui sempre et defensam ens quedam sense arguments.
No tudeu el temps en defensar-me. L’únic favor que em poden fer els imbècils es atacar-me.
Els mitjans t’utilitzen. La teva vanitat et fa picar l’ham cada pic que ells volen.
Qui utilitza a qui? La vanitat és el patge de la dignitat.
T’agrada sortir a la premsa. T’encanta.
Sense cobrar ni pagar, amb la veritat per endavant, un home pot ballar al so que vulgui.
Tanmateix per justificació i defensa de la meva hipersensibilitat us recordaré els principis que vaig posar com a condició per a l’entrevista.
Vull que els qui m’estimen –gratitud infinita cap a ells!– ho facin perquè em coneixen.
Vull mostrar cara, sempre i en tot lloc, per la meva nissaga gai. Són mils de milions de germans amenaçats de presó i mort pel seu mode d’estimar.
Vull aixecar la veu per desmitificar les bubotes. Sobren els personatges. En tot lloc i en tot moment. Ara com mai necessitam persones que ens puguin servir de referent.
Els camarades de Can Gazà són miralls trencats, però mai no em retornen una imatge falsa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada