dissabte, 13 de juny del 2020

VIRUSADES. XXIX



113. Sabia que existien tres camins per arribar al coneixement real d’una persona: compartir un llarg viatge, treballar plegats i anar al llit junts. Però ara el coronavirus ens ha ensenyat, a sang i foc, un test més segur i profund. Tres mesos de confinament t’obliguen a guaitar el pou del misteri de cada ésser humà que la Covid-19 ha condemnat a despullar-se dins el teu diminut clos. Després d’anys i panys de conviure intensament entorn d’una mateixa llar, tots els camarades de Can Gazà m’han sorprès. Uns han pujat mentre altres han baixat. Si a tu no t’han sorprès els teus és perquè enlloc de tancar-te dins ca teva, t’has barrat dins tu mateix.



114. Em cau la cara de vergonya just de pensar-ho, però les jeies mai no t’enganyen. Us ho confés: el coronavirus m’està inoculant subreptíciament la síndrome d’Estocolm. Me dolen els morts innocents. He aconseguit la pau interior acceptant que en qualsevol moment puc figurar a la llista de les víctimes, però m’encanta aquesta tocada de collons als capos del sistema. Covid-19, encara tens la paella pel mànec. No l’amollis fins que hagis aconseguit girar la truita.



115. Aquestes dies de clausura m’han visitat part dels meus ídols. M’he retrobat amb el meu adorat Pier Paolo Pasolini. He fruit, dins la solitud de la nit, sol davant l’ordinador, la trilogia de la sensualitat: “Els contes de Canterbury”, “Les mil i unes nits”, i “El Decameró” Un cop més, m’ha ressorgit de les entranyes de la nostra nissaga màrtir el crit del meu poema “Pasolinis del món. Ferraguts de Mallorca”. André Gide ha vingut a pertorbar el meu retir santificador amb la seva sensual dogmàtica transgressora. “L’immoralista” m’ha indicat una parèmia infal·lible: “Alliberar-se no és res. Allò difícil és saber ser lliure”. Doctora Covid-19, vós que sou més perversa i immoral que el lucífer francès, per què no m’ensenyau a pasturar a lloure?



116. La moneia moderna, alies home, viu encurollit en dues manies: disfressar la realitat i aniquilar la memòria. Totes les memòries: la col·lectiva, la tribal, la individual...Cada bestiola humana creu iniciar la història. Aquest fenomen té un referent fulgurant en el llenguatge. Així, a un lladre pocavergonya li deim majestat o a un mandatari subnormal, president. Ara, a la darrera pesta li atorguen el distant i fred títol de Covid-19. Per a gent simple com jo, el coronavirus és pesta. Pura i puta pesta. Fa milions d’anys que les glànoles malden per esborrar l’home de la faç de la terra Si repassam les lleis del nostre passat trobarem que en temps de pesta la quarantena, amb aïllament, s’imposava a l’arribada a qualsevol port. A Ciutat, els forasters passaven el confinament a Portopí. Ara, la solució del turisme seria convertir tots els hotels de Mallorca en llatzerets.

dimecres, 10 de juny del 2020

VIRUSADES. XXVIII



109. “Te haré heteroxexual a hostias”. Aquesta amenaça atribuïda a un guàrdia civil en contra d’un homosexual el dia de l’orgull gay ha aconseguit una ampla ressonància als mitjans de comunicació. Si el coronavirus enlloc de matar innocents es dedicàs a desllorigar Tejeros i Borbons, a hores d’ara retrunyiria la reacció testicular de Diego Pérez de los Cobos en resposta a la destitució del desarmariat i maridat ministre de l’Interior Fernando Grande-Marlaska: “Zorra maricona, te haría hetero a hostias”. Il·lustríssim torturador de catalans, ni amb totes les hòsties de l’Opus adreçaríeu un sol pel d’una destapada basca que se passa la Covid-19 de la fama, davant els tribunals dels drets humans, per la ferum franquista dels policies patriòtics.


110. És hora d’envestir les anàlisis dels fets que han marcat i marquen -fins quan?– el pas per Mallorca del terrible coronavirus. Fins ara s’ha mantingut un extraordinari prodigi al nostre país de Marginàlia: no s’ha mort cap marginat. Ni al carrer ni a cap centre d’acollida. Al principi del confinament es detectaren dos casos d’infecció. No precisaren ingrés clínic. Tampoc s’ha esdevingut cap brega greu als llocs de confinament. La Covid-19 ha respectat els quatre puntals de la forma màgica:. 1)Voluntat política. 2) Finançament públic. 3) Responsabilitat generosa dels treballadors. 4) Una capdavantera magnànima i obsessiva. Els salvats ens quedam amb la veneració d’aquest nom: Sandra Martínez Fernández, directora insular d’Inclusió social.


111. El miracle dels exclosos de Mallorca davant la mortal pandèmia restarà de referent per a qualsevol altra emergència social. Vet ací les dades: dues presidentes –Govern i Consell– que diuen endavant. Gastau. Una vida val més que tots els doblers del món. Es desmassifica l’aglomeració de Ca l’Ardiaca. Es posen en marxa quatre centres nous de recollida, tres a Ciutat i un a Manacor. L’IMAS contracta 214 treballadors més per ocupar els nous llocs de feina i per omplir el buit dels treballadors donats de baixa. A l’hora de buidar els locals prestats com l’hipòdrom, lluny d’abandonar al carrer els refugiats dels coronavirus, s’organitzen noves cases d’acollida. Els exclosos de Mallorca hem tastat la vacuna contra l’aporofòbia . Aquesta fórmula dels quatre puntals també funcionaria a les residències d’extermini de vells.


112. A mida que escampa la terrible tempesta, l’arc de sant Martí dibuixa l’adjectiu sagrat i femení. Pública. Sanitat pública. Educació pública. Atenció social pública. Residències de vells públiques. Com més públiques siguin les atencions al poble més a prop estarem de la república. No de bades l’única forma d’estat digne té l’arrel en la “res-publica”.