Farts de drames i tragèdies, el sainet és la peca
més adequada al pati de comèdies de Can Gazà. A la sala d'estar, davant el
televisor, tots ploraven mastegant la injúria patriòtica. Tots se sentien espanyolets
de pura raca, malgrat més de la meitat hagin nascut a Mallorca.
La meva riallota, brostant-me de les entranyes
més profundes de la justícia, electritzà l'estanca. El míting amb un to entre
el sarcasme i la venjança flagel·lava l'aire espès de silencis i ràbies.
-Plores per Madrid? És que Madrid et dóna llit,
menjar, companyia? Madrid?
La pujada del volum i de la burla concediren la
venia a l'escatologia.
-Madrid? Madrid? Merda! Madrid ens roba, ens
espolia, ens explota... Madrid ens mata, ens ha assassinat i per a sempre. Si
no fos per la mala llet de Madrid, ara Mallorca seria un paradís. Sempre hem
fet el que ha volgut Madrid, el que ha decretat Madrid. Merda Madrid, i per
molts d'anys.
Vaig refrenar l'empenta dialèctica perquè
l'improvisat entremès deixava les verbes per endinsar-se pel carreró dels odis
ancestrals.
-Cada any vénen 12 milions de turistes i tots
caguen. Ens deixen la merda aquí, però els doblers volen cap a Madrid. Nomes em
sap una mica de greu pels nostres cosins paraolímpics, ja que Tòquio cau molt
Lluny.
Un cop més funciona el llenguatge musical de Can
Gazà. Mentre ells captaven la tonada, jo llegia al seu mut llambreig als ulls
que, al costat dels títols nobiliaris que sempre em concedeixen, com són els de
"puta capellà, maricó de merda", m'atorgaven la medalla d'or de
"cabró català separatista!”.
Aprofit la llicència verbal que m'ha permès la
coça enmig de les carns dels macarres madrilenys, per tancar la comunicació amb
grolleria: visca el cony del COI!
