Don Bruno Morey, “el darrer canonge”, segons la
biografia de Miquel Segura; el senyor de Ca l’Abat, el déu omnipotent de les
nul·litats matrimonials; el bisbe de Formentor; l’espectacular orador sagrat de les postreres trones; el professor de dret canònic; un dels
personatges més exòtics de la societat
mallorquina; un bell i perfumat narcís apallissat, morí –fa poc – més pobre que
una rata, pelat com un jonc, a la residència de Sant Bernat.
L’altre dia, la seva hereua universal es
presentà a Can Gazà tot demanant, humilment, ser acollida com qualsevol altre
benaurat evangèlic. Com a presentació, m’allargà una còpia del testament
on Don Bruno la declarava hereva
universal de tots els seus béns, acompanyada d’un certificat de les seves
darreres voluntats. Em contà com tota l’immensa fortuna del conegut personatge s’havia esfumat
absolutament, d’una manera fulminant. Ella havia heretat una tomba, compartida
amb quatre renebots, i el seu dietari. Res més. Absolutament res més. En
conseqüència, es trobava literalment tirada al carrer. Havia servit, al llarg
de trenta-set anys el seu respectat i admirat senyor fins al darrer moment.
Estant a la residència, vell de més de cent anys, anava cada dia a afaitar-lo i
a netejar-lo. No tenia res. No podia demanar la jubilació anticipada perquè no
havia estat assegurada mai. No podia cobrar la no contributiva perquè encara no
té 65 anys. No havia pogut fer un racó perquè mai no havia cobrat res pels seus
serveis de majordoma i secretària de l’alt personatge.
Havia confiat en la promesa del ministre de
Déu: “No et pag , perquè tot serà teu”. Tot, a l’hora de la veritat, ha estat
una tomba i cinquanta toms, enquadernats per les saleses, de les impressions,
comentaris, secrets i pregàries que cada dia anotava al seu quadern íntim el
canonge valldemossí.
M’impressionà fins a les arrels del misteri
la caiguda del mite. Però sobretot m’impactà la dignitat d’aquella desafortunada
persona que no jutjava, ni retreia, ni es queixava. Simplement mirava de
sobreviure.
Però per damunt tot altre sentiment surà la
por que aquest autèntic tresor del dietari caigui indefectiblement en mans dels
piròmans inquisitorials. La fidel i heroica defensora del testimoni de Don
Bruno, confessat, dia a dia, al seu confident de paper, es mostrà disposada a
defensar a mort aquest tresor.
Quan em va revelar el nom del canonge que la perseguia
per arravatar-li aquest compromès document històric, em vaig alarmar i vaig
posar un èmfasi dramàtic a l’exhortació que vaig predicar a la confiada i
sacrificada serventa. Li vaig explicar amb
tota la sinceritat de la meva ràbia: “Aquest llop disfressat d’ovella és
un perill terrorífic. És el mateix que consentí, àdhuc propicià, que la família
de Guillem Cabrer fes desaparèixer el seu incommensurable diari íntim. Per
salvar el fictici honor d’una família benestant sacrificà un dels documents més
brutalment sincers de la literatura catalana”.
Comprenc que els guardians de la
honorabilitat de l’armariada església nostra, d’aquesta institució sagrada
que propicià que els capellans del dit calent, els qui participaren
activament en els assassinats de la creuada, ocupassin llocs de responsabilitat
i honor; la mateixa institució intocable que consentí i a la pràctica protegí
els pederastes, els amistançats, els corruptes... tremolin, aquests piròmans
inquisidors, de por i pànic davant el testimoni irrefutable d’un senyor -un gran senyor – del règim del “Caudillo por
la gracia de Dios “ i l’ajuda dels canonges que el reberen sota pali talment la
custòdia del Corpus.
