dimarts, 4 d’octubre de 2016

L’HEREVA UNIVERSAL DE DON BRUNO MOREY ACOLLIDA A CAN GAZÀ


Don  Bruno  Morey, “el darrer canonge”, segons la biografia de Miquel Segura; el senyor de Ca l’Abat, el déu omnipotent de les nul·litats matrimonials; el bisbe de Formentor; l’espectacular  orador sagrat de les postreres  trones; el professor de dret canònic; un dels personatges més exòtics  de la societat mallorquina; un bell i perfumat narcís apallissat, morí –fa poc – més pobre que una rata, pelat com un jonc, a la residència de Sant Bernat.
L’altre dia, la seva hereua universal es presentà a Can Gazà tot demanant, humilment, ser acollida com qualsevol altre benaurat evangèlic. Com a presentació, m’allargà una còpia del testament on  Don Bruno la declarava hereva universal de tots els seus béns, acompanyada d’un certificat de les seves darreres voluntats. Em contà com tota l’immensa fortuna  del conegut personatge s’havia esfumat absolutament, d’una manera fulminant. Ella havia heretat una tomba, compartida amb quatre renebots, i el seu dietari. Res més. Absolutament res més. En conseqüència, es trobava literalment tirada al carrer. Havia servit, al llarg de trenta-set anys el seu respectat i admirat senyor fins al darrer moment. Estant a la residència, vell de més de cent anys, anava cada dia a afaitar-lo i a netejar-lo. No tenia res. No podia demanar la jubilació anticipada perquè no havia estat assegurada mai. No podia cobrar la no contributiva perquè encara no té 65 anys. No havia pogut fer un racó perquè mai no havia cobrat res pels seus serveis de majordoma i secretària de l’alt personatge.
Havia confiat en la promesa del ministre de Déu: “No et pag , perquè tot serà teu”. Tot, a l’hora de la veritat, ha estat una tomba i cinquanta toms, enquadernats per les saleses, de les impressions, comentaris, secrets i pregàries que cada dia anotava al seu quadern íntim el canonge valldemossí.
M’impressionà fins a les arrels del misteri la caiguda del mite. Però sobretot m’impactà la dignitat d’aquella desafortunada persona que no jutjava, ni retreia, ni es queixava. Simplement mirava de sobreviure.
Però per damunt tot altre sentiment surà la por que aquest autèntic tresor del dietari caigui indefectiblement en mans dels piròmans inquisitorials. La fidel i heroica defensora del testimoni de Don Bruno, confessat, dia a dia, al seu confident de paper, es mostrà disposada a defensar a mort aquest tresor.
Quan em va revelar el nom del canonge que la perseguia per arravatar-li aquest compromès document històric, em vaig alarmar i vaig posar un èmfasi dramàtic a l’exhortació que vaig predicar a la confiada i sacrificada serventa. Li vaig explicar amb  tota la sinceritat de la meva ràbia: “Aquest llop disfressat d’ovella és un perill terrorífic. És el mateix que consentí, àdhuc propicià, que la família de Guillem Cabrer fes desaparèixer el seu incommensurable diari íntim. Per salvar el fictici honor d’una família benestant sacrificà un dels documents més brutalment sincers de la literatura catalana”.
Comprenc que els guardians de la honorabilitat de l’armariada església nostra, d’aquesta institució sagrada que  propicià  que els capellans  del dit calent, els qui participaren activament en els assassinats de la creuada, ocupassin llocs de responsabilitat i honor; la mateixa institució intocable que consentí i a la pràctica protegí els pederastes, els amistançats, els corruptes... tremolin, aquests piròmans inquisidors, de por i pànic davant el testimoni irrefutable d’un senyor  -un gran senyor – del règim del “Caudillo por la gracia de Dios “ i l’ajuda dels canonges que el reberen sota pali talment la custòdia del Corpus.

9 comentaris:

  1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  3. Les explicàu tot això als de l'Editorial françesa Gallimard i segur que les interesserà publicar aquests 50 toms.I per lo dels Drets d'Autor,aquesta neboda del canonge podrà rebré els doblers que li corresponguin segóns les ventes.I s'hi a l'història hi ha ficat un françés-Ca l'Abat-més interés encara.

    ResponElimina
  4. M’ha impressionat fins a les arrels del misteri la caiguda d'aquest mite!
    Un cop llegit aquest article del bon amic, mestre i company de lluites, el manacorí Jaume Santandreu, vull creure i pensar que no pocs dels que hem conegut «Don Bruno Morey», com a professor excels i canonge perfumat, deuen haver-se quedat amb els cabells drets... a l'espera dels dies que vindran... després que ha mort més pobre que una rata, pelat com un jonc, a la residència de Sant Bernat... amb cinquanta toms, enquadernats per les saleses, de les impressions, comentaris, secrets i pregàries que cada dia anotava al seu quadern íntim el canonge valldemossí...
    Pot ser gros!

    ResponElimina
  5. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  6. Aquest home no havia heretat ca l 'Abat de Valldemosa duna pietosa feligresa???? Jo crec que es una coMèdiA per no paga impostos de succeció

    ResponElimina
  7. Aquest home no havia heretat ca l 'Abat de Valldemosa duna pietosa feligresa???? Jo crec que es una coMèdiA per no paga impostos de succeció

    ResponElimina
  8. crec en l'honradesa de sempre discutit Don Bono. ERA HOME D¡UNA SOLA CARA QUE NI TOTHOM ACCEPTAVA. Malgrat vaig creure sempre en ell. Era Professor estimat pels seus alumnes.Era malvist pels seus detractors,per+o la veritat és que sempre el vaig trobar quan el vaig cercar, dispost a ajudar i empenyer. Setmanes de juventut a la Seu, P.Peyton, conferenciant, amic; ell hi va ser.
    Don Bru, vareu neixer pobre i motireu pobre.
    Mai ho hauríem profetitzat.
    Al Cel siau per a sempre

    ResponElimina
  9. Hola Jaume, soc la Joanaina filla de Pepa Nolla. M''agradaria escriure't en privat. Tindries algun email?

    ResponElimina