LA VETLLADA DE SINEU, PARÀBOLA I CLAM DE LA DINÀMICA HUMANA

A la vetllada  gazanenca  de Sineu, el dia de Sant Llorenç, al costat de la bellesa acollidora del franciscà claustre municipal, de la calidesa amorosida de la rebuda i de l’impacte de la comunicació, destacà, de  manera sorprenent, la nombrosa assistència. Una vertadera  multitud si es té en compte  la naturalesa de l’acte: la presentació d’un llibre. Una estranya novel·la, estigmatitzada per ser filla d’un capellà maleït.

Si analitzam, a fitorada de xoriguer, la procedència  i la casta dels concurrents arribam  a la conclusió que  un 30%  dels assistents  pertanyia  a allò que podíem anomenar públic normal de les presentacions literàries. En el nostre cas, aquest  grup era ample  i fervorós. Quan dic ample vull explicar  que el nombre d’oients  era superior al de  les trobades  normals que s’organitzen entorn d’un  nou llibre.  Ample també es refereix a la diferència de pelatge de les pacients bestioles de companyia. Hi havia des de la família als professionals de la cosa pública  i de la mania literària, passant pels amics fidels i acèrrims defensors de la causa de Can Gazà. Quan escric fervorós vull destacar, amb un profund agraïment, la silenciosa acollida de les paraules dels oponents. Sense celebrar missa, es palpava l’escalfor de la comunió.

El misteri a revelar era com i perquè havia comparegut a l’acte de presentació d’Operació Tiara aquella gentada  afalagadora, respectuosa i afable. Tot i tenir en compte que la morbosa curiositat pot obrar  miracles, es notava a les clares que una mà poderosa, gairebé divina, havia provocat la gloriosa i profitosa esllavissada. Aquell agradós grup de persones, la majoria senyores d’una maduresa portada amb  humor i elegància, havia comparegut a la trobada subversiva, per obediència  parroquial a les indicacions, ben mirat manaments, del senyor rector, mossèn Guillem Feliu.

Aquest fet paranormal m’ha portat a reflexionar, un cop més, sobre  la dinàmica del moviment de la gent. Per a  mi el referent, la paràbola i clam de la marxa dels pobles, en tots els sentits i aspectes, és el tren. No debades no vaig descansar fins haver recorregut l’estepa russa  en el transsiberià. Nou mil quilòmetres de via cap un destí.

Un tren pot  enfilar tants de vagons com vulguis. Aquests  departaments poden omplir tota la gama, des de la suite de luxe fins els caixons amb  rodes per carbó. Tanmateix la peça, cabdal i  indispensable,  per caminar és la locomotora. Un tren funciona per la locomotora. Sovint resulta que la locomotora és bruta. Fa renou. Treu foc pels queixals. Trenca  prepotent i desafiadora el silenci sagrat de les muntanyes. Però sense  locomotora el tren esdevé una teringa de mòduls parats i inútils.

Les parròquies, els partits, les organitzacions, els governs, àdhuc  les famílies, estan farcides de vagons. Preciosos. Fantàstics. Però sense la bruta i puta locomotora  es quedaran parats, al dic de la mort.

Podria parlar-vos mil hores de  la dinàmica  humana. Per maleït imperatiu del destí fa  50 anys que faig de locomotora.

 
La proximitat de la barcella del Rei m’inclinà a canviar la metàfora del tren per una estampa pagesa. El carro avança quan el mul estira. Fa 50 anys que estic enganxat al carretó de Marginàlia. Com bon ase que som he rebut amb escreix la recompensa de les bèsties de càrrega. Estirades de  brida. Renecs i qualque llenderada.