dimarts, 13 de desembre de 2016

CONILLS DE RATA O LA VERA FAÇ DE MARGINÀLIA



La Verònica, valenta, desafiadora, s’atreví a eixugar el rostre del Gran Marginat, camí del Calvari. En recompensa a la seva compassiva gosadia,  la vera faç, l’autèntica estampa del Salvador, restà gravada al seu vel eixugadís.
Aquest Nadal, després de cinquanta anys de viure a Marginàlia, he descobert, tot contemplant la fauna divina i humana de Can Gazà, la vera faç dels exclosos. Som i ens sentim conills de rata dins una gàbia.
Els conills de rata som, com sintetitza el seu nom, rates domesticades. Rats sanats. Bestioles veganes.
No feim por a ningú. Ben al contrari, quan som petitons podem fins i tot  inspirar un lleu rampell de tendresa.
No interesam a ningú. Mai no he contemplat una pancarta que proclamàs “Salvem els conills de rata”. No servim pràcticament per res. Només feim nosa. No m’imagín una campanya electoral on els polítics ofereixin  arròs brut i conills de rata rostits. Ni farcits, serviríem d’ham per guanyar vots.
Tan sols no tenim hàbitat propi. Si trobes un eriçó saps que l’has de retornar a la pleta, Si veus una tortuga, penses que el seu lloc és la garriga.
Però, on putes fiques un conill de rata? Ni els més fanàtics animalistes sabrien donar-me resposta a aquest interrogant.
El lloc típic i tòpic per als marginats és davall un pont, Així, quan intentis passar a l’altra  banda de l’autopista podràs ser esclafat per l’arma més destructiva de l’home, com és el seu cotxe enfollit –xofer i màquina– per sortir de l’embós de les hores punta, que pràcticament són totes.
A altres  indrets i amb uns altres noms menys ofensius, com pugui ser  “conills d’Índies”, som carn de laboratori. Servim per fer experiments. Però no importa anar a les Amèriques fosques per viure i conèixer eixes crueltats. Ara mateix viu dins la nostra gàbia modèlica de Can Gazà un encant de persona capolada en totes les parts del seu cos per haver fet de conill de rata als venedors de droga de Son Banya. Ell era el testador de la droga una volta el químic dels gitanos havia fet els talls i les mescles pertinents. Altres germans nostres –entorn dels quatre mil– moriren de sobredosi, tirants al carrer per haver fugit dels camps de concentració de les cures miraculoses. Abans d’existir “Sa Placeta” els conillets de rata, malats de dependències, rebutjats dels laboratoris dels mètodes infal·libles,  vagaven com autèntiques rates pels claveguerams de la ciutat dels immaculats benpensants.
És tan pregó el complex de conill de rata que ens han inculcat els nostres salvadors que, posats a somniar, els marginats de Can Gazà sospiren per una gàbia de plata. Massa sabem que les gàbies d’or es reserven als botifarres dels marginats.
Malgrat tot, ran de Nadal, els conills de rata de Can Gazà ens atrevim a imaginar-nos que trobarem un lloc a la Cova de Betlem, amagats dins el caramull de palla del bou i la mula, tal com campam a la nostra Marginàlia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada