dimarts, 21 de març de 2017

CONTRAMANIFEST DE LA POESIA



Dedicat a Josep Miquel Arenas, Valtonyc, 
condemnat com a facinerós per exercir de poeta.




No em parleu de poesia             

si no alçau un clam irat         

tot segant la hipocresia       

que brulla al nostre costat.



No em parleu de poesia

mentre la imbecil·litat

nodreixi l’arrel podrida

de tota la humanitat.



No em parleu de poesia

si quatre lletruts castrats

feim avortar les nodrides

innocents dels malforjats.



No em parleu de poesia

mentre al bell mig de la mar

el nostre poble agonitza

sagnat per reis i aforats.



No em parleu de poesia

mentre el avenços del món

són sols per a minories

que ens xumen la sang a tots.



No em parleu de poesia

mentre naufraguin les naus

i vomiti l’avarícia

els cossarrins dels infants.



No em parleu de poesia

si no us fartau de plorar

tot veient com la política

assassina els emigrants.



No em parleu de poesia

i de somnis de germans

si esbandim per covardia

els Països Catalans.




No em parleu de poesia

i d’oblidar el passat

si no forçam que les misses

rentin les taques de sang.



No em parleu de poesia

si el glossador del carrer

paga com a terrorista

el coratge del seu verb.



No em parleu de poesia

mentre la llei del més fort

tiranitza la justícia

condemnant el pobre a mort.



No em parleu de poesia

quan la merda d’internet

destrueix l’ortografia

ungint els analfabets.



No em parleu de poesia

des del paradís dels morts

amb els llits sense alegries

i els fantasmes amb llençols.



No em parleu de poesia

mentre la beutat dels mots

no encengui la valentia

de despullar els amors.



Puc parlar de poesia

perquè el foc del darrer vers

encén l’estopa del llibre

que em fa “mamporrer” de Déu.



Puc parlar de poesia

quan don dret al gran pardal

d’un Al·là israelita

que encula el brau de la pau.



Puc parlar de poesia

perquè estic tip de gratar

les ronyes de les mentides

per trobar la veritat.



Puc parlar de poesia

perquè proclam, despullat

al balcó de la malícia,

les rampes dels meus pecats.



Puc parlar de poesia

perquè estic enamorat

de les tendres harmonies

que brosten les soledats.



Puc parlar de poesia

perquè la droga dels mots

em salva de la follia

d’abismar-me fins al fons.



Puc parlar de poesia

perquè crec en els rampells

d’un cos que cova la vida

i es resisteix a ser vell.



Puc parlar de poesia

perquè som un marginat

que picoteja les miques

dels escriptors consagrats.



Puc parlar de poesia

perquè he alçurat l’aviram

caponant amb picardia

els paons més estufats.



Amants de la poesia,

forçau els déus primmirats

a encendre el foc de la lluita

per totes les llibertats.



Davids de la poesia

si les paraules són macs

i les fones utopies

abatrem els Goliats.



Didots de la poesia,

quan cerqueu un pregoner

pesau la categoria.

Defugiu els guerrillers.



Galants de la poesia

us estim però me’n fot,

Siau qui sou. Rebel·lia.

Puc callar, ja està dit tot.



Arlots de la poesia,

tirau-vos eix manifest.

Malgrat tot som germania.

Feis córrer el toc. Estam llests.



  



DIA UNIVERSAL DE LA POESIA  

Can Gazà, primavera, 2017

1 comentari:

  1. Fabulosa creació poètica. Per ca nostra, tots t'estimam Jaume. Salut i molts d'anys!

    ResponElimina