dilluns, 27 de març de 2017

EL LLIBRE DE CHARAMSA CONFIRMA LA MEVA VIDA


“La Primera Pedra”, aquest capítol dels “Fets dels Apòstols” del segle XXI, s’ha atansat a la meva història una volta he coronat el procés de la meva autentificació. Aquest meravellós llibre ha tocat a la meva porta quan el meu jo profund, sencer, ja havia rebut el baptisme. Sense compassió ni miraments el sever, ben mirat cruel, pontífex de la meva església íntima, m’ha administrat les tres formes del sagrament iniciàtic. He rebut, viscut i patit el baptisme d’aigua, de sang i de foc.
Però ara, purificat, renascut, em sent realitzat. Em conec, m’accept, m’aprecii, visc i em present tal com som.  Estic en disposició de xisclar, despullat al balcó del poble, “t’estim, però me’n fot”, el manifest més profund que hagi pronunciat mai un poeta, malgrat  no sortís de l’armari (quina pena!). “T’estim, però me’n fot”. No feis cap judici temerari si m’acusau d’orgull. Tenc tots els motius del món, els estigmes de la passió i les ferides de guerra  per estar orgullós,satisfet, de la meva peripècia.
Al llarg del meu dolorós i angoixant pelegrinatge, he rebut  la llum salvífica, consoladora, de moltes escriptures. Totes sagrades per a mi. De les escrites pels germans i de les que m’he vist obligat a esborrallar jo mateix per evitar els atacs de follia. Els llibres m’han ajudat a conèixer-me, definir-me i acceptar-me.
Però vet ací que aquests dies m’ha caigut literalment del cel, de l’únic cel que mai no et falla com és el paradís dels amics, la gràcia incommensurable del sagrament de la confirmació. El llibre de Charamsa ha confirmat la meva vida.  El meu jo profund, l’ego dels teixits constitutius, es trobava realitzat, però sovint tot sol, menyspreat  i marginat. Perdonau que insisteixi. Em referesc a les arrels del meu ésser, als fonaments amagats del meu edifici.
He fruït, com un boig, amb la lectura de “La Primera Pedra”. Sovint, davant les revelacions de l’exmonsenyor he restat esglaiat, embadalit, talment un pastoret al qual se li apareix la Verge. He admirat, emocionat fins a les llàgrimes, la valentia, el coratge, l’atreviment, d’un home que ho exposa tot, àdhuc la vida, per revelar la veritat. M’he divertit amb els cops de fina ironia, d’ocurrència graciosa, que ressonen a cada pàgina del llibre. M’he impressionat tot comprovant  les coincidències, fins i tot a voltes amb les mateixes expressions, entre aquest meravellós homenot, que diria Pla, i aquest nanet lletraferit que som jo. El meu company, amb el qual compartesc la lectura de “La Primera Pedra” no es cansa de repetir-me, amb un punt d’envaniment  amorosit: “Tot això ja ho havies dit tu” .
Però, més enllà de tota emoció, de tota fruïció, de tota lliçó, a mida que avançava en la penetració del llibre, he sentit com l’oli sagrat de la confirmació anava amarant els ossos del meu jo més profund, de l’ego que viu, mana i impera, des de la pregona cova del subconscient. Ara aquesta gràcia sagramental es manifesta amb una pau infinita, amb una seguretat indestructible, amb una confiança desafiadora.
Per afegitó, el proper dia 6 d’abril cercaré una encletxa, dins el multitudinari i atrafegat encontre, per agrair en persona, si la senil incontinència ploranera  m’ho permet, al germà Krzysztof Charamsa la confirmació de la meva vida.

8 comentaris:

  1. Un individu que fa de monseyor durant anys, s'interna pel Vaticà i és professor d'una famosa Universitat de l'Església ha estat fent d'hipòcrita durant tot aquest temps. Sabia molt bé el que representava i com desentonava amb el que era. De cop surt de l'armari i es converteix amb un heroi, amb l'oli que confirma un altre individu amb una guixa monumental. Ara se li han obert les portes, ara ha vist el cel. Ara s'extasia davant algú que -com ell- ha viscut més de mitja vida amb una careta. Ara que n'hi ha pocs de joves que es confirmin, un vell gras, vividor i que rep sucoses donacions, toca el cel amb un dit. L'oli de la confirmació li baixa per la barba, regalima per la panxa... No li vull donar més idees perequè seguirà un article explicant amb detall per on regalima l'oli després de baixar pel malic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que hi guanyaries tu, i de retruc tothom, si sabies exposar la teva idea sobre el comportament de l'escriptor polonès i el bell escriptor nostre, si ho feies sense la mala bava que ens surt quan ho fem a cop calent.

      Jo mateix m'he estimat més esperar abans de respondre't. Perquè veure emprar 'vell' i 'gras' com a insults ho trobo d'un sexisme repugnant. El gendrisme i l'esveltisme són els sexismes continguts respectivament de gerofòbia i de crassofòbia. La ignorància a què ens indueix un món fet un Engendrat i un Delfinat no ens eximeix de la responsabilitat de respectar, si no estimar, la vellesa d'aquells qui han arribat a tal edat; i la grassesa d'aquells que tenim la sort d'haver-nos engreixat en una cultura que tot fa per aprimar i que és obertament hostil envers els grassos, fins al punt de voler-nos amputar l'estomac. i totes altres aberracions que ja s'enceten durant l'embaràs mitjançant intervenir-hi a fer ser prim el fetus. i que en acabat no fa sinó agreujar-se damunt el nadó empic neixen i així seguit arreu de la vida.

      Un sexisme que també repugna als vellarders, aquells a qui els agraden els vells, puix que no hi ha vergonya a significar-s'hi, com a gendrista, quan hom hi compta tota la complicitat d'un entorn mediàtic i pericial que fa presumpció que tothom és jovencer, quan només ho és un terç, igual que vellarders. Sexisme que repugna oimés als grassoners, aquells a qui ens agraden els grassos (realment grassos), puix que no hi ha vergonya a significar-s'hi, com a esveltista, quan hom hi compta tota la complicitat d'una immersió mediàtica i pericial que fa presumpció que tothom és primerer, quan només ho és un terç, igual de grassoners.

      Presumpció d'unicitat del sexe prim i sengla sexualitat, que s'abeura dels efectes consumats d'una política d'extermini gras de règim sanitari, que serva la població grassa a percentatges decimals. Car és inconcebible la paritat entre sexes (gras vs. prim), mentre el nombre de membres de l'un (els morbs) en la població voltant sigui excepcional; i doncs el dels altres (els aufils) continuï quasi unànime. i val a dir que percebuts ells, per llurs caràcters sexuals secundaris i trets físics, com un registre prou divers en si mateix per a justificar l'apologia de la unicitat del sexe prim.

      Que un teu argument hagi de caure en els tòpics sexistes desautoritza la teva exposició; i independentment que pogués haver estat ben exposada, abona la feblesa de la tesi sobre la hipocresia den Charamsa i del bell Jaume. Que personalment val a dir que la trobo, si més no, simplista ja d'entrada.

      i oi tal, aprofito que has tingut l'encert de llançar la idea, per a dir que xalaria com un boig si el bell escriptor ens regalés un escrit, i tants com vinguin, a descriure'ns en detall, fil per randa, per on regalima l'oli en acabat de baixar pel melic. M'has fet enrampar, punyeter.

      -jordi isant

      Elimina
    2. Corregeixo: millor que la descripció de per on baixa l'oli ja comenci a la barba mateix, resseguint avall tot aquest bé de déu que és el cos den Jaume, fins allà on hagi d'arribar -i el lector acabar-se de fondre.

      Elimina
  2. Si voleu sentir en Jaume llegint la segona part d'aquest article:
    (13:50) https://youtu.be/FKeJaiLNNZg
    El seu parlament comença a 5:45

    " 't’estim, però me’n fot', el manifest més profund que hagi pronunciat mai un poeta, malgrat no sortís de l’armari (quina pena!)" Aquest vers és del poemari Nai, de Miquel Àngel Riera, molt bon amic den Jaume. És bonic que el 1996 el primer premi Miquel Àngel Riera en narrativa el guanyés ell amb Encís de Minyonia, el llibre en prosa seu que si no ha canviat de pensar més s'estima.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si més no era el llibre que s'estimava més el dos-mil sis (o set?). Sentiu què en diu a l'entrevista amb en Josep Lleonci (TV Manacor; Sal i llum) a youtu.be/SEPbQcBoUxQ. Això era abans de 'Llobacarda' (2010) 'Operació Tiara' (2016) i 'Déu meu' (2018); i venint de publicar Negrada (2006).

      Quan vaig llegir el primer poemari de Miquel Àngel Riera, ja em vaig fixar que l'home que estimava l'anomenava amb el mateix fonemari de com sona la paraula 'no' en les llengües germàniques escandinaves (i en el norrønt, val a dir, l'antiga llengua comuna). Això em va fer pensar que negava aquesta estimació (el que en Jaume en diu 'no sortir de l'armari'), compatible en el règim gonarcal vigent, segons insinua en Jaume, amb el fet que fos baroner. Per presumpció de bondat, però, en vista que era casat i afillat amb un femell, al qual li dedica llibres i poemes; més aviat cal pensar que la negació era la de tapar-se la part mascla de la seva població objecte de desig -probablement, prims jóvens, pel que recordo de Els déus inaccessibles, on els protagonistes són trisexuals: primerer jovencer baroner. Que tanmateix la inhibició acabés magnimitzant aquesta part.

      -jordi isant

      Elimina
    2. Adés per 'presumpció de bondat' entenc que una veritat no falseja una veritat anterior; ans s'hi ve a sumar. En vista la poca atenció que mereixen els comentaris -de qui sigui que els posi- no crec que sigui oportú de fer-ne les derivades gones. Al capdavall l'article den Jaume no és d'això que parla... Tot i que sí. Que és clar que és del gon que parla en tot parlant del sexe i l'abús celibatari. Però jo ja m'entenc.

      Elimina
  3. "El meu company, amb el qual compartesc la lectura de [...]" No m'hi havia fixat en això. Ja m'estranyava que no.

    ResponElimina
  4. Els dos actes del dia sis d'abril del dos-mil dinou els podeu trobar a
    https://youtu.be/2vPwSSZHtnU - integral de 1h 48m de la conferència a dos quarts de dotze a Marginàlia;
    https://www.youtube.com/playlist?list=PLObuTD2qpH5drC6koISZKHLfiGv4rqvCi - ídem amb nou videus, numerats de l'u al vuit més un fragment destacat sense numerar.

    i a https://youtu.be/FKeJaiLNNZg - integral de 1h 31m de la conferència a quarts de set a ca n'Alcover, seu de l'Obra Cultural Balear.

    ResponElimina