divendres, 3 de novembre de 2017

PLANY DESESPERAT PER ALS MEUS PRESOS POLÍTICS



Just acabava de redactar una paràbola, que no publicaré, sobre la situació de Catalunya quan ha caigut damunt ca meva  -ja només tenc el meu cos per casa mia– la bomba de  la tancada  a presó incondicional d’Oriol Junqueras  i els altres set consellers.

M’ha agafat un atac de plor. Plorava. Plorava llàgrimes de vell. Somiqueig  d’infant. El meu sanglot trobava companyia en un sol gemec: són els meus. Era el mateix gemec que pronunciava, amb tota la ràbia del món, el president de l’Obra Cultural Balear la nit que tancaren els Jordis: són els meus amics. Són els meus germans. Oriol Junqueras va venir a la Casa Llarga. No ens hem tractat gaire però ens estimam molt.

Cercava, com aranya que s’enfila per l’emblanquinat, un referent on aferrar la meva desesperació. De cop m’ha vingut al cap l’escena de Jesús, apallissat  i coronat d’espines camí del Calvari quan es dirigeix a les ploradores: “ No ploreu per mi . Plorau per vosaltres i pels vostres fills”.

He plorat per mi. He gemegat per mi. M’he sentit el més desgraciat del món. Una sola veritat m’apunyalava el batec de la vida. M’ho repetia una i una altra vegada: vaig néixer amb la repressió franquista i moriré dins la repressió franquista. Res no ha canviat. Tot és ben igual que en el 36. He viscut debades. Totes les meves lluites, totes les meves quimeres han estat inútils. Tot ha estat un terrible engany. Tota la meva vida perduda, tudada, podrida dins una dictadura de merda.

Tot és com el 36.

L’Església calla. El Papa, aquest argentí covard  que anomena castratis, com el nostre mallorquinet,  per a bisbes de Barcelona, diu que resem. Si pogués mirar a Francesc  fit a fit li diria on s’ha de ficar les seves oracions.

Els jutges segueixen llepant el cul al Poder. He llegit els processos dels batlles republicans i del capellà Poquet. Les sentències estaven dictades  abans del Judici: pena de mort. Justícia franquista. Justícia  de la fera Lamela.

Però el que segueix igual, esgarrifosament igual, és la gent feixista La puta gent fanàtica. La cabrona gentussa espanyolista que des de les banderes  al balcó o a la façana, com la immensa d’Iberostar, criden, cada cop amb més eufòria i satisfacció: “¡A por ellos! ¡A por ellos!”. Las Zorraidas, els Albiols, les Arribades, els Riveres, amb el seu somriure assassí, són els mateixos criminals que a Sa Bassa de Manacor escopien al rostre del batlle Garanya just abans de portar-lo a afusellar a Son Coletes. És la mateixa gent, gata de sang i odi – odi, odi, Déu meu! – que aplaudien quan disparaven al batlle Darder a la paret del cementeri de Ciutat.

Deixau-me plorar. Xisclar. Insultar. Flastomar.

Deixau que desitgi amb tota l’ànima que caiguin tots els mals del món damunt tots els que han propiciat que empresonassin els meus. Els meus!

No vull veure ningú. No vull parlar amb ningú.

Ara sé què pensava Jesús camí del Calvari. Des de les profunditats de  la seva ràbia clamava: anau-vos-ne  a la merda. Jo vull morir tot sol.

3 comentaris: