dimecres, 4 de març de 2020

L’HOMENATGE A PEDRO PRIETO MOSTRA LA CARA MÉS ENTRANYABLE DE MARGINÀLIA


Mes rere mes el «vermut dels primers dissabtes» va complint la tasca d’una comunicació sincera, oberta, ben mirat entranyable, entre el nostre submón de Marginàlia i les persones de bona voluntat que sostenen, encara, la utopia de la solidaritat.


Cada trobada ha mostrat una galta positiva del rostre ocult del marginat.

Els cinc encontres passats llueixen com els llumenerets blaus de les rondalles dins la foscúria de la nostra condemna personal i social.

Aquet primer dissabte de març el merescudíssim homenatge a Pedro Prieto, el periodista de la marginació, obrirà cau perquè puguin emergir les amagades virtuts de la nostra profunda i singular humanitat.

Podrem mostrar la nostra envitricollada gratitud. No dubt que en el fons del seu coret lacerat l’exclòs guardi un grum d’agraïment, però del que estic segur és que el mataràs abans d’arrabassar-li una paraula de gràcies. Els marginats profunds, com són els de Marginàlia, viuen marcats per la llei del silenci. Per ells l’afronta suprema és passar per llepaculs. Poden ser qualsevol cosa manco confidents i pilotes.

Podrem mostrar la nostra fam de justícia. Quan un marginat diu ”s’ho mereix” és perquè el guardó passa de just i necessari. Si votàssim el manifest al nostre periodista per allò de «donar veu als qui ens han tallat la gorga i mostrar cara per als que ens han desfigurat el rostre» guanyaria per aclamació.

Podrem donar una prova de companyonia entre els tocats d’ala marginal. Un del detalls més valuosos i agradables de l’homenatge al nostre pregoner

es troba en la pluralitat dels grups convocants. Zaqueu, Es Refugi, Las ovejas de Mica, els Caputxins, SOS Mamás, Tardor i Can Gazà, ens movem per les mateixes foranes de la marginació més profunda i desemparada. Som amics. Ens respectam en tot i per tot. Ens consideram de la mateixa nissaga de formiguetes traginares que pispam qualque busqueta dels grans pallers de les consagrades organitzacions. Però ens trobam poc. Cadascú anam pel nostre compte. Com a bons germans, tenim un pelet de gelosia i enveja. Pedro Prieto ens uneix i agermana amb el «Click» d’un sol punt de vista: tots els pobres desgraciats que ens deixam interrogar i salvar pels marginats som gent de bona voluntat que necessitam urgentment una mà calenta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada