EL MEU DARRER FILL LITERARI CLAMA AUXILI

“Operació Tiara” em porta pel camí de l’amargura i de l’aventura.

Darrerament m’ha demanat la possibilitat de viatjar al seu lloc d’origen. Vol fer-se present a Sud-amèrica. Especialment al Perú. Més concretament a la seva estimada i enyorada  terra del Nord. M’ha  exigit eixa viabilitat amb el ganivet al cor. El mortal  ganivet de “ tu en tens la culpa perquè em posares al món sense el meu permís”.

Per convertir aquest somni en realitat eren necessaris –essencials!– dues condicions.

La primera era la traducció al castellà de la novel·la. Francesc  Suarez, un amic de l’ànima, un peruà d’adopció, un autor de contes fantàstics, ha realitzat una recreació meravellosa d’Operació Tiara. Ho afirm humilment de tot cor: preferesc la versió castellana. En peruà el relat cobra versemblança. Un negret de la quinta forca de l’Alt Chira parlant un català santandreuí distorsiona el panorama. Amb la traducció, la narració de la vida i miracles del futur Papa cobra aires de “Macondo” i de “La Casa Verde”.

La segona condició era trobar un sistema al nostre abast per poder volar a l’altre món. Autor de tercera regional com som no podia somniar en edicions americanes o distribucions fantasmagòriques. Enviar un llibre al Perú costa dues vegades el seu preu. Cati Castell, Jaume Mateu i el mateix Paco Suarez, experts tots tres en arts i manyes digitals, m’han enviat el meu filló als núvols cibernètics. Ara el pot fer ploure al seu ordenador qualsevol lector d’arreu de tot el món. A hores d’ara jo i el meu darrer engendre de paper estam penjats –mai millor dit– www.amazon.es/libros o bé entrant a la meva pàgina d’autor: https://www.amazon.es/OPERACI%C3%93N-TIARA-Jaume-Santandreu-Sureda-ebook/dp/B01MYO7H30/ref=sr_1_1?s=books&ie=UTF8&qid=1480412293&sr=1-1&keywords=operaci%C3%B3n+tiara

Vet ací el meu gran problema: si no em despengen em congelaré als núvols.  La despenjada virtual només us costarà 1,75 euros. Per favor,  ajudau-me. M’hi jug la vida. Vull dir la vida literària, que és part essencial de la meva posta de sol.

Si sabeu fer aquestes cosotes tan modernes anau al darrer enllaç assenyalat i amb  un clic el meu filló apareixerà, xalest i content, a les vostres pantalles.

Si sou de la meva condició de negats per aquestes bruixeries, us don un remei infal·lible: telefonau o envieu un whatsApp  a la nostra eficient generala gazanenca Cati Castell al 609318204. El seu prodigiós aparell telefònic va amb ella i la seva paciència en  tot moment.

Gràcies d’antuvi. Per favor, salvau el meu darrer filló literari.

L’HEREVA UNIVERSAL DE DON BRUNO MOREY ACOLLIDA A CAN GAZÀ

Don  Bruno  Morey, “el darrer canonge”, segons la biografia de Miquel Segura; el senyor de Ca l’Abat, el déu omnipotent de les nul·litats matrimonials; el bisbe de Formentor; l’espectacular  orador sagrat de les postreres  trones; el professor de dret canònic; un dels personatges més exòtics  de la societat mallorquina; un bell i perfumat narcís apallissat, morí –fa poc – més pobre que una rata, pelat com un jonc, a la residència de Sant Bernat.

L’altre dia, la seva hereua universal es presentà a Can Gazà tot demanant, humilment, ser acollida com qualsevol altre benaurat evangèlic. Com a presentació, m’allargà una còpia del testament on  Don Bruno la declarava hereva universal de tots els seus béns, acompanyada d’un certificat de les seves darreres voluntats. Em contà com tota l’immensa fortuna  del conegut personatge s’havia esfumat absolutament, d’una manera fulminant. Ella havia heretat una tomba, compartida amb quatre renebots, i el seu dietari. Res més. Absolutament res més. En conseqüència, es trobava literalment tirada al carrer. Havia servit, al llarg de trenta-set anys el seu respectat i admirat senyor fins al darrer moment. Estant a la residència, vell de més de cent anys, anava cada dia a afaitar-lo i a netejar-lo. No tenia res. No podia demanar la jubilació anticipada perquè no havia estat assegurada mai. No podia cobrar la no contributiva perquè encara no té 65 anys. No havia pogut fer un racó perquè mai no havia cobrat res pels seus serveis de majordoma i secretària de l’alt personatge.

Havia confiat en la promesa del ministre de Déu: “No et pag , perquè tot serà teu”. Tot, a l’hora de la veritat, ha estat una tomba i cinquanta toms, enquadernats per les saleses, de les impressions, comentaris, secrets i pregàries que cada dia anotava al seu quadern íntim el canonge valldemossí.

M’impressionà fins a les arrels del misteri la caiguda del mite. Però sobretot m’impactà la dignitat d’aquella desafortunada persona que no jutjava, ni retreia, ni es queixava. Simplement mirava de sobreviure.

Però per damunt tot altre sentiment surà la por que aquest autèntic tresor del dietari caigui indefectiblement en mans dels piròmans inquisitorials. La fidel i heroica defensora del testimoni de Don Bruno, confessat, dia a dia, al seu confident de paper, es mostrà disposada a defensar a mort aquest tresor.

Quan em va revelar el nom del canonge que la perseguia per arravatar-li aquest compromès document històric, em vaig alarmar i vaig posar un èmfasi dramàtic a l’exhortació que vaig predicar a la confiada i sacrificada serventa. Li vaig explicar amb  tota la sinceritat de la meva ràbia: “Aquest llop disfressat d’ovella és un perill terrorífic. És el mateix que consentí, àdhuc propicià, que la família de Guillem Cabrer fes desaparèixer el seu incommensurable diari íntim. Per salvar el fictici honor d’una família benestant sacrificà un dels documents més brutalment sincers de la literatura catalana”.

Comprenc que els guardians de la honorabilitat de l’armariada església nostra, d’aquesta institució sagrada que  propicià  que els capellans  del dit calent, els qui participaren activament en els assassinats de la creuada, ocupassin llocs de responsabilitat i honor; la mateixa institució intocable que consentí i a la pràctica protegí els pederastes, els amistançats, els corruptes... tremolin, aquests piròmans inquisidors, de por i pànic davant el testimoni irrefutable d’un senyor  -un gran senyor – del règim del “Caudillo por la gracia de Dios “ i l’ajuda dels canonges que el reberen sota pali talment la custòdia del Corpus.