dilluns, 3 d’abril de 2017

CHARAMSA, HOSTE DE CAN GAZÀ I PONTIFEX A LA SEU DE LA NOSTRA CULTURA

Venerat amic:
No puc alliberar-vos de la sorpresa, però em sent amb l’obligació de salvar-me de l’engany. La primera part de la vostra jornada a Mallorca serà especial, ben mirat estranya. Com anuncia el títol d’eixa comunicació, sereu hoste -des d’ara ja us hi declaram- de Can Gazà, Institut contra l’exclusió social. Així resa el nom al registre d’associacions. En societat ens presentam com a “comuna autogestionada de malats irreversibles, sense cap suport familiar ni social”. Si un miracle de la solidaritat no mantingués viu Can Gazà, molts de marginats moririen tirats al carrer. A la pràctica, ens comportam com una família de fet que ens duim a matar com totes les famílies del món, àdhuc les místiques que hores d’ara agonitzen als convents.
A vós us puc revelar com ens sentim realment. Som una mena d’avortó, com diria Sant Pau, de benedictins de la misèria. Seguim fins a deixar-hi la pell -ja que altra cosa ja no tenim per deixar-hi- els lemes de Benet de Núrsia, que es mantenen vitals des del segle sisè. De la mateixa manera, servam la independència de cada monestir. La regla mare que ens porta de capoll mana taxativament: ”Ora et labora”. Els gemecs són les nostres pregàries. La feina, la nostra lluita diària fins a convertir-la en lema de tota la nostra tasca. Així, proclamam: “La dignitat del marginat exigeix que quan se segui a taula pugui dir: aquest plat de calent no me'l regalen; me l'he guanyat”.
El col·loqui amb els mitjans de comunicació, els admiradors, els amics i els tafaners el fareu al taller de Marginàlia, una nau de polígon industrial, tot envoltat, com diu la propaganda, “ de llibres, vestits, mobles, andròmines, vides i utopies que esperen l’oportunitat d’una segona mà”.
Al migdia ens fareu l’honor de presidir la taula del refetor de Can Gazà, on cada dia els frarets del convent de la misèria ens ajuntam amb altres tants germans de “la vida mòlta”, com diria el nostre president Jaume Mateu, per mantenir la panxa sense rates i el foc colgat de les benaventurances.
Cap al tard, com data els seus poemes el senyor del casal, Joan Alcover, presidireu el pontifical de la presentació del vostre evangeli, “La primera Pedra”. Confiam que l’assistència sigui multitudinària. L’acollida fervorosa de la propaganda alimenta aquesta esperança. El títol d’aquesta senzilla conversa bateja com a “Seu” el casal de la nostra cultura, el centre de les lluites per la nostra llengua catalana, la nostra terra i la nostra pàtria. El sinònim apropiat seria catedral, sense armaris ni cobrament d’entrades, però emprava massa espai a l’enunciat i massa solemnitat a la ressonància.
Tanta referència sagrada ens ve obligada per la veneració de Can Alcover com petit avenç de la terra promesa, però també per als vostres concelebrants a la mesa dels predicaires. Tots quatre, procedim de la casta sacerdotal. Vos amb la testa remullada pels núvols que tocàreu, nosaltres amb els peus descalços -ai, si pogués tenir les sabatetes vermelles del papa del paradís gai– i bruts de pols pel llarg camí que hem hagut de recórrer fins arribar a eix històric i venturós encontre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada