dissabte, 22 d’abril de 2017

“EL PREU DE LA VIDA MÒLTA”, JOIA SAGRADA DELS MARGINATS


Amb n’Andreu, el ferrer més complet del món que deixà la pell a Líbia, aixecant les torres de petroli per a Gadafi, vaig complir el jurament de deixar-lo morir a Can Gazà. Per res vaig permetre que el deportassin a cap hospital. Just abans de tancar els ulls per a sempre, els obrí de bat a bat. Davant la meva mirada estorada, s’arrabassà del coll la grossa cadena d’or que exhibia com un punt de distància de la misèria i me la posà a la meva mà mentre em recomanava, més  amb la fondària de l’alenada que amb la veu:
-És l’única cosa que em resta. Ven-la i paga algun deute de la casa.
Aquella joia era un tresor sagrat per a mi. La vaig haver de vendre a pes.
Ara tenim una altra joia sagrada, una obra d’art. Un llibre meravellós que han enllestit dues sensibilitats singulars. Amb la seva poesia primmirada, austera, essencial, el nostre president, Jaume Mateu, ha convertit els macs de torrentera en polides llàgrimes d’un rosari marginal, apte només per rosegar els misteris de dolor. Mentre Fiona Mersh va treure tot el seu art gràfic per convertir en ombres impressionants les tristes ànimes dels exclosos.
En aquests moments, la necessitat primordial de Can Gazà, la tasca essencial de Marginàlia, el desafiament a vida o mort dels lluitadors per la dignitat dels pobres, és que aquest testament, aquesta herència sagrada, aquest regal corprenedor arribi al coneixement i a l’estima de tothom. No hi valen excuses de llengües ni cultures. L’impacte de “El preu de la vida mòlta” arriba a les entranyes pel tacte i la mirada.

                                         CRIDADA  DESESPERADA

Cinquanta anys de viure dels marginats, pels marginats i amb els marginats m’atorguen el dret de posar-me patètic.
Si s’atura el bram d’aliments que ens arriba de tot arreu, sobreviurem amb verdura i ous. Si s’esgota el lleixiuet, destil·larem les cendres. Si s’acaba el paper higiènic –cosa que està apunt de succeir– exercirem de camperols baix de les revestides figueres. Si ens tallen el llum, robarem ciris a la Sang. Si ens veiem forçats a prendre la darrera mesura que prendríem com és suprimir les minses beques als treballadors, consentirem que els nostres gazanecs vagin  de fiat als bars, als estancs i a les cases de consol. Si no pagam l’astronòmic lloguer de la nau, cosa que jo faria ara mateix, esperarem que el sistema ens tregui un altre cop al carrer. Si després de mesos de desesperant espera no ens arriba l’almoina  del Consell, resistirem... Però si les persones sensibles, les bestioles de bon gust, els amics que mai no ens fallen, els enemics que mai no ens manquen, la bona gent que crec que encara és majoria, la mala gent que té sempre la curiositat a l’aguait, vull dir si tot Cristo vivent  no ens pren aquest meravellós llibre de les mans , voldrà dir que el moviment marginal ha fracassat, que els utòpics no tenim dret a alenar, que els marginats ens hem de suïcidar tancant definitivament Can Gazà.
Per desgràcia,  aquest or de llibre no es pot vendre a pes com la cadena del nostre Andreu Milà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada