diumenge, 23 d’agost de 2020

VACUNAT DE MESURES ANTICOVID-19

 

 

Entenc que una vacuna és quelcom –químic, psíquic, moral, tossut, sàdic, ...- que obliga el nostre cos a crear anticossos. Unes defenses que actuen quan ataca l’enemic.

No estic vacunat contra el coronavirus, però a la farmaciola de l’experiència guard vacunes expeditives i invencibles per assimilar totes i cada una de les mesures que ens imposen els cagats amos del món per mirar d’evitar que l’amant de Miguel Bosé ens ofegui l’alenada.

Totes les normes que intenten aplicar els bruixots dels calçons baixos contra el nou amo i senyor de tota la terra jo les he viscudes d’una forma intensa, profunda i perllongada. Ara només es tracta de ser fidel a la memòria històrica que port tatuada a la pell del passat.

Vaig estar 13 segles -cada instant valia per cent- confinat al seminari d’una forma absoluta, sense treure el nas al carrer per res. Vaig iniciar eixa quarantena a la infantesa de 10 anyets i la vaig mig abandonar a la senectut sacerdotal dels 22 anyarros.

El meu ésser s’acostumà a la clausura. Cap aïllament pot comparar-se amb aquells temps de presó eclesiàstica.

Per altra banda, el reglament d’aquella reclusió era molt paraescut a les imposicions del govern xinès. Ensotanats, no ens permetíem ni el més petit contacte. El rellotge s’havia aturat i el silenci ho embolcallava tot. L’únic punt dèbil era la higiene. Al Seminari Vell hi havia dues dutxes per a tres-cents bergantells testosteronencs. Ens concedien 10 minuts un pic cada mes per poder passar per la brusquina beneïda d’aquella capella presidida per un retaule que proclamava: “Modestia. Silencio. Modestia”.

Els sacerdots estaven sotmesos, com a petits deus que érem, a unes distàncies socials respectabilíssimes. De l’altar on celebraven les misses d’esquena al poble, als feligresos de la primera bancalada s’hi canaven més de 10 metres.

El gran invent aïllant era el confessionari. Engabiat dins la garita del perdó t’arribava la veu de les penitentes filtrada per un colador amb una mascareta en forma de cortina. A la litúrgia, els signes de fraternitat es resolien amb capades i reverències.

Referent als contactes familiars, vaig passar cinc anys al Perú comunicant-me amb els éssers estimats només per carta. A ca nostra no hi havia telèfon. La distància, lluny d’apagar l’amor, el purifica i l’augmenta.

Tot per dir-vos que port a la sang de l’experiència una vacuna que es diu resistència i disciplina. Si en voleu, me’n sobren unes dosis.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada