dimecres, 26 d’agost de 2020

PELLUCAIRE D’ESSÈNCIES

 




Em complau tant aquest nou títol nobiliari que acab d’atorgar-me “pellucaire d‘essències” que si arribàs el cas el triaria d’epitafi.

Pellucador era aquella miserable criatura que per sobreviure cuidava a treure’s els ulls recercant una ametlla o una oliveta a ca d’altri, una volta que els collidors havien fet la replegadissa i la madona havia donat a la solada de l’arbre la darrera passada.

Per a un pellucaire, cada troballa era una festa i cada ametlla, un diamant.

No som intel·lectual. Aquesta alta casta “d’homo sapiens” pertany a un estament que cau molt lluny de les meves facultats. D’intel·lectuals n’hi ha d’orella alta i d’orella baixa. Tot i això, sé que intel·lectual no equival a intel·ligent. He conegut intel·ligents que signaven amb el dit i intel·lectuals que no sabíem fregir un ou.

No som tampoc un home il·lustrat. Vull dir una enciclopèdia ambulant. Tanmateix, els il·lustrats queden absolutament anul·lats vora un bergantell amb un telèfon 4G. Avui en dia, un ignorant porta la biblioteca d’Alexandria dins la butxaca.

Tenc un caramull de llibres i articles publicats perquè estic condemnat a escriure. Talment com una tórtora, com lloa Verdaguer, està destinada a refilar, els puputs també tenim dret al cant.

Som ben conscient que l’escriptura és una condemna per a mi i un càstig per als amics que es veuen obligats a llegir-me. Per la família no pas pena. Dels 40 nebots i renebots que m’han regalat les germanes, no passen de dos els qui han obert un llibre meu.

La perla preciosa que vull compartir amb vosaltres, sacrificats amics, m’ha arribat per rebot de tres tocs.

El president de Can Gazà, un intel·lectual il·lustrat, que sap preparar un tumbet i planxar una camisa; un omnívor devorador de llibres, cada dia, des fa 12 anys, penja al seu bloc de “Marginàlies” una cucanya de sabors i savieses.

L’altre vespre ens delità amb una elogiosa ressenya del llibre de Patti Smith titulat “L’any del mico”.

Entre altres deliciosos suggeriments, eixa cantant, enamorada de Catalunya, ens obsequia amb un pensament lluminós del seu amic Sam Shepard. La sentència essencial ens assenyala la sortida del túnel tot proclamant excàtedra: “LA TASCA FONAMENTAL ÉS RECUPERAR LA SOLITUD”.

Només ens pot salvar de l’enfonsada el foll enamorament de la solitud.

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada