CARTA AMB FAM PER A CAÑELLAS

Us he suprimit, d’entrada, tot tractament d’honorable, expresident o Don (Don Gabriel!) perquè vull creure que rera tanta bubota vostra hi pot haver una mica de personeta, encara.

Us escric eixa carta semipública per recriminar el vostre cruel silenci respecte al vostre amic Jaume Sastre, que suporta heroicament una llarga i estricta vaga de fam per arrabassar un gest de diàleg al president del vostre partit.

El títol d’amic està més que justificat. Ambdós us trobàreu, des dels extrems polítics i socials, per escenificar una mena de clam pel seny mallorquí. Us passàreu moltes hores en converses personals i íntimes. Vàreu fer un llibre de conjunt per llavors donar clamoroses mostres d’avinença en sonades presentacions.

Per recórrer el corpresiu camí d’una biografia dictada a cau d’orella, o es fan molt amics o acaben matant-se. Justament aquest llibre es troba editat a una col·lecció que es diu “Mallorquins en diàleg”. Pel diàleg que pot costar la vida al vostre biògraf.

El vostre biògraf ha esperat, al llarg de 25 dies de vaga de fam, una visita de l’amic de l’altra banda del riu. A hores d’ara, més que dolgut es troba trist. Profundament trist. Quan fas una vaga de fam, més que la gana, et destrossen les absències.

Ara que el conec de prop, puc jurar que Jaume Sastre mai us hauria fallat. Si us trobàssiu tancat a la presó, com estaríeu si els vostres delictes no haguessin prescrit, ell us vendria a veure amb freqüència.

Com a conillet de garriga he sobreviscut perquè conec el pelatge de la salvatgina. Els indis han de destriar a quina casta pertany cada compatriota. Necessit endevinar de quina nissaga forma part cada mallorquí. Tià de Sa Real, missatge a la possessió manacorina de la vostra senyora, volia saber “de quines egües procedia cada bestiola  humana del seu entorn”. Pel vostre comportament sé que no sou senyor. Un noble  sempre mostra cara per un servent, malgrat sigui lacai de ploma. Tampoc sou pagès. Un amo de possessió mai no abandona els seus missatges, tot i ser només de temporada. Només us resta una possibilitat classificatòria. Ser un bord. Un molt honorable mul de casta grossa.

En el còdex de la saviesa mallorquina hi figura el gran dogma: “De porc i de senyor se n’ha de venir de raça”.

Fa anys quan vós encara no havíeu furgat el forat a les muntanyes de Sóller, un grup pacífic de marginats ens presentàrem a l’entrada de l’Auditòrium on vós havíeu de presidir una cerimònia. Intentàvem dir-vos dues paraules per sorpresa, ja que no hi havia manera que ens rebéssiu al vostre despatx. Quan ens destriàreu vàreu manar als vostres guardaespatlles: “Feis fora aquesta guarda de porcs”. Al dia d’avui s’ha girat la truita: els senyors som nosaltres, mentre els covards grufau en guarda.