diumenge, 6 d’octubre de 2013

LA MANIFESTACIÓ DEFINÍ LES NISSAGUES



Un de tants aclariments que dec a la històrica manifestació del 29S és la definició del nostre panorama humà; del mapa emocional, que explicarien els tècnics; de la "cosa humana", com deia Miquel Àngel Riera sempre que es referia a l'home i a la seva circumstància.
La gent anava molt encurollida per saber quants érem els qui posàvem rostre a la llibertat. Fins i tot entre la gernació de manifestants corria la brama d'endevinar els càlculs, absolutament parcials, que farien els comptables de multituds.
Mentrestant, jo, enlairat dins l'olor de germania, m'entestava a definir qui érem. Tot guanyant a la intel·ligència deductiva, la sensació d'abrigall m'escalfava les sensibilitats. No estava sol. No érem 5015: érem multitud.
Quin prodigi: podria escometre, abraçar cent mil persones! Podia prendre cafè, parlar de la salut, de la feina i de la vida amb cent mil companys! Més enllà dels colors polítics, religiosos i sexuals de l'arc de sant Martí, podia trobar-me en la defensa de la llibertat i de la dignitat del meu poble amb cent mil camarades. D'aquest orgasme de germanor, Jung en diu "experiència plena".
Ben aviat, la necessitat d'aclarir qui érem em clavà les fites. Érem nosaltres. Aquella gentada era la meva tribu. No formàvem classe perquè n'hi havia de tots els estaments socials. Però constituíem una casta. Una nissaga. Una gran, immensa, heterogènia família. Una bandada de bestioles calentes, sensibles, encelades amb ferum de llibertat i pelatge de progressia.
A l'altra banda, vull dir a la part contrària, se situaven els altres. Els contraris. Els destructors del nostre poble. Els explotadors de la nostra terra. Els assassins de la nostra llengua. Els traïdors de la nostra pàtria.
Són una altra tribu, una altra nissaga, una altra casta. Gràcies a tots els nostres tòtems, res -absolutament res- tenen a veure amb nosaltres.
Per completar el paisatge del paisanatge s’hi han de comptar les barballeres humanes: els tres-cents mil immigrants que no s'han integrat a la nostra terra, que han plantat Àfrica a Son Gotleu o la moreria al voltant de la placa Garau. Aquests tampoc no hi eren, a la manifestació.
Aquests sobren, estorben, molesten, però no repugnen com els altres. No es fan estimar, però tampoc no es fan odiar com els altres. Fins i tot m'agrada viure amb ells a les bardisses.
Cal recobrar l'ensumada perquè mai de mai ens tornem equivocar d'estratègia: a l'enemic, ni aigua.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada