dijous, 31 d’octubre de 2013

LA MANCA DE DIGNITAT M'ULCERA



El coneixement, com més profund, millor, és un dels fonaments cabdals per viure en pau amb tu mateix i amb els altres éssers vius, siguin homes, animals o plantes. Per això, a les velleses, em sorprenc, cada pic més, examinant de prim compte les meves reaccions.
Aquests dies he hagut de comparèixer davant el tribunal de la meva consciència per respondre de la meva agressivitat quant a les monges -estimadones meves!- per mor de la venda del convent de Llubí al mateix poble que abans els ho havia regalat.
La conclusió no és nova. És repeteix constantment. Ho sé de sempre.
M'arravata, m'enfureix, la manca d'elegància, de dignitat, tant dels individus com de les institucions. He incorporat al títol d'eixa comunicació el verb ulcerar, que literalment vol dir crear una úlcera, com el mot més apropiat per traduir la meva reacció i les seves conseqüències.
No és qüestió d'ètica, sinó d'estètica. Vendre el regal al mateix que t'ho ha regalat no està bé ni malament. És lleig. Quan era nin mai no em vaig confessar d'haver dit paraules grolleres, sinó lletges. Aquest gest suposa una manca de dignitat, d'elegància, per mi insuportable. Insuportable fins al punt de fer-me perdre les compostures, les regles d'urbanitat i fins i tot els més elementals principis de caritat. Perdonau l'acudit, però quan qualcú fa un pet dins un ascensor es mereix que li diguin porc.
Vaig tenir la mateixa reacció, més ulcerada encara, quan la família al complet d'en Rafelet Nadal m'humilià, a mi, que els havia celebrat cinc sagraments, i a tots els marginats de Can Gazà, que eren els destinataris dels estipendis, lliurant-me de forma despectiva una miserable almoina que no arribava a una tercera part del donatiu que em feien els pobres que s'aprofitaven del meu contraban de sagraments. Passa els temps però la repugnància no minva. La meva ofesa dignitat de pobre senyorial i noble només experimenta un petit consol quan el tenista perd o quan puc parlar malament de la miserable família Nadal. 
D'això, els moralistes en diuen rancor, però jo, com a fill d'un poble humiliat i d'una nissaga blasmada, massa sé que només l'orgull pot mantenir la dignitat.

4 comentaris:

  1. no deixis mai d'estar orgullós de ser el que ets

    ResponElimina
  2. dius que estàs ulcerat
    i hi estàs amb raó
    jo som de la opinió
    que ets un àngel desfressat
    que a la terra ha baixat
    per conrar dins els guarets.
    Demostres amb els teus fets
    que no tens hipocresia
    i que et sobra valentia,
    NO DEIXIS DE SER QUI ETS!

    ResponElimina
    Respostes
    1. 'Molt ben dit Andreu! Admir molt sa feine que fa en Jaume i si cualcú el fereix també m'ho fa a mí.

      Elimina
    2. No tinc el gust de coneixer-te però per les poques vegades que he tingut ocasió de llegir-te, comprenc la teva raó, la nafra que suportes i la poca dignitat d'uns quants, lo del convent de les monges es per escriure una novel·la millor dit una stracanada i no sé com es solucionen aquests fets si no és rectificant i no crec que aqueixes donetes tenguin voluntat per fer-ho donat que les estampes sempre els hi han estat del seu gust, sigui quin sigui el sant que duguin i, dels Nadal, ido aixo que diuen que de porc i de senyor se n'ha de venir de mena. Lluís

      Elimina