divendres, 1 de novembre de 2013

CALFRED DE CLANDESTINITAT A CA ELS MEUS SANTS


Els descendents de Mateu Santandreu i Bàrbara Sureda ens hem reunit, com cada any, a la barraca pairal. Del carrer del Barracar. Ca nostra és l’única relíquia que conserva intacta la fesomia primitiva.
Ma mare morí, aquí, als 94 anys, a la mateix cambra on havia nascut.
La recordança dels nostres morts és força senzilla. Els membres de la tribu ens reunim per dinar junts el dia de Tots Sants. L’àpat informal –bufet fred– omple tots els racons, àdhuc el corral, de golafres xerraires.
Abans de donar bon compte de les delicadeses culinàries de sa tia Joana –Sor Joana, encara– feim rotllada per escenificar l’amorosida memòria dels nostres morts. Al llarg de molts d’any, he consagrat, vestit de paisà, el pa i el vi del dinar en una Eucaristia casolana.
Enguany, amb veu trencada per l’estremiment, he declamat del poemari “En nom del Pare”, escrit fa 33 anys, el darrer himne titulat “En nom de tots els altres”. Un silenci esglaiós, crucificat d’emocions i ràbies, ha assaborit els darrers versos:

“Quin orgasme sagrat / col·lectiu de gaubances, / si el déu de les cançons / fes el miracle / de què els nins, a l’escola, / aprenguessin  el signe / de les vostres petjades, / les petjades de tots, de tots vosaltres; / com dels autèntics  Pares / d’aquesta Terra / que, per la vostra herència, / tornarem a tenir / un dia, com a Pàtria”.

L’auditori estava compost per una majoria de docents, presidents d’Apas i alumnes. Tant les germanes com els seus fills s’han submergit de ple al camp de l’ensenyament. Constituíem de fet una cèl·lula de resistència verda. Tots els ulls, espirejant, s’han unit en una sola mirada  concloent: “Aquesta guerra  mortal contra la nostra llengua i cultura només la podem guanyar si ens unim totes les tribus”.
De cop he esclat en llàgrimes. El calfred de la lluita clandestina m’ha enrampat tots els ossos. M’he sentit com en aquelles nits quan sortíem, els agermanats, a ficar a totes les bústies proclames contra Franco.
De cop he pres consciència clara –més evident que mai– que hem d’armar la resistència.
Llavors tràgicament, patèticament, he signat el suïcidi. Abans morir que deixar que ens destrossin l’herència dels nostres pares. No hi ha volta de full. Ho he jurat pels meus morts. Pels meus sants! Per Tots Sants!                                                                                                                                                                    

1 comentari:

  1. Franco no va acabar amb la nostra identitat, no hi acabarà un farmacèutic engominat, junts resistirem, no serem moguts, seguirem lluitant, seguirem endavant, guanyarem!

    ResponElimina