dilluns, 4 de novembre de 2013

LA DESGRÀCIA DE SER RIC

Aquests darrers dies tots els diaris ens han fregat pels morros la llista dels més rics del món, fent especial menció dels multimilionaris de Catalunya i Balears.
El crim social de l’existència d’aquests monstres és tan evident i clamorosa que no m’empeny a fer-ne ni una simple referència. No hi ha insults ni blasfèmies per maleir la possibilitat d’aquest atemptat contra la humanitat.
La meva jeia banyarriquera m’ha forçat a examinar l’individu, el subjecte de la immensa riquesa. He evitat el nom de persona per no profanar un mot tan sagrat. Una bèstia amb entranyes de pedra que es capaç de contemplar tranquil·lament l’estampa dels infants morts de fam mereix qualsevol nom manco el de persona.
Em dol que les conclusions que he tret d’una displicent i irònica aproximació als super-rics us puguin semblar consideracions pietoses del qui fa el desganat amb talent. Podeu estar ben segurs que qualsevol comentari sobre els rics em neix de les més pregones conviccions.
Valgui per totes la conclusió suprema: voldria ser qualsevol cosa, un cuc, una mata, un còdol, qualsevol cosa menys un ric. No hi ha per a mi major vergonya ni desgracia que tenir més que allò que necessites per viure amb dignitat. Ma mare sentenciava: “Per anar bé s’ha de tenir el que necessites i un raconet per un si de cas.”
Estic convençut que els rics han de ser necessàriament desgraciats. Partesc d’una causa bàsica: la riquesa mata l’arrel cabdal del gust, del plaer, val a dir de la felicitat, que és el desig. Allò millor de l’aigua és la set i del pa, la gana. Els rics tenen els anhels castrats.
Una altra font de felicitat que està prohibida als rics és la lluita. La satisfacció per la recompensa aconseguida es deriva en gran part de l’esforç per atrapar-la. El ric és com un corredor que el porten en limusina fins a la meta.
Tanmateix la font del plaer està en el sexe. El ric pot comprar totes les viagres del món, però mai la seva fruïció podrà igualar la del marginat que es fa una palla davall un pont mirant amb la llum intermitent dels cotxes la revista pornogràfica que ha trobat al contenidor.
Tant de bo que mai no li mancarà –pobret!– un bisbe amb palau que li vengui una butaca al cel i una ONG, sense escrúpols ni sentit crític, que li tranquil·litzi la consciència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada