MURMURIS D'ALERTA A SON COLETES

Pel meu gust mai no aniria a un cementeri. Els meus morts viuen dins la cripta dels sentiments a l'ermita romànica de la memòria. Però la tarda de Tots Sants, horabaixando, no vaig poder escapolir-me de la comitiva familiar que visitava el cementeri de Manacor.

Les meves sensacions ensumaven d'antuvi que a Son Coletes rebrien un esplet de singlades. Tanmateix, la realitat superà la intuïció.

D'entrada em vaig topar amb la multitud que assistia a la missa de campanya. Vaig rebre la primera punyida. Aquella munió de catòlics trepitjava terra sagrada. En aquell mateix indret on ells recordaven els seus morts, els cappares de la seva religió havien vessant, dins la foscor més trista de la història del nostre poble, la sang de centenars de germans innocents. Un dels capellans que anaven sovint a donar-los la gracia d'un tir, presumia d'haver-ne confessat més de vuit-cents. La certesa em paralitzà l'alenada. No hi havia dins les meves venes un sol
racó per a un dubte. Ara mateix, si les circumstàncies ho fessin propici, els feixistes que comanden m'afusellarien.

Una altra evidència més forta, encara, em fiblava l'emoció: l’Església, talment com feu llavors amb el capellà Poquet, no mouria un sol dit per evitar-lo.

Ran de la fossa comuna, on una làpida recorda "Els republicans morts per la llibertat", vaig escoltar la veu dels sants assassinats per la dictadura. Ressonava per les meves entranyes més clara i poderosa que el dia de l'homenatge republicà. El murmuri es convertia en clamor:

-Franco no ha mort. Ara us comanden els seus successors. Camarades, no us confieu. Armau la resistència.

La darrera estació fou a la tomba familiar. Allà m'esperava la paraula de mon pare. Ulls clucs, talment com si resàs, vaig reviure la gradació de llur consell. De sempre mon pare en deia:

-Jaumet, fe bonda.

Quan va comprovar que la tanyada de la denúncia es feia soca al meu arbre, va mudar el consell clàssic. Amb un to d'al·lot polissó em recomanava:

-Jaume, vés alerta que no te tupin.

A la posta de sol, gloriat de núvols rojos, mon pare, des dels llimbs de la poesia estant, em repetia, a cau de cor, els darrers versos d'un poema del "Nom de Pare" titulat "Matera":

"Ves alerta, fill meu, / fita-los la foscor de la seva ceguesa. / Espluga-los tel per tel / la seva ullada. / Mai no et confiïs. / Salfumegen matera. / - Matera , fill meu, / matera!”.