dimarts, 29 d’octubre de 2013

POSATS A XERRAR, SOM-HI!



Tot i que els enemics em tenen la por suficient per cometre la fellonia  de tirar la pedra i amagar la mà -cosa que només fan els apedregadors de baixa estopa, allà pels deserts dels fanatismes assassins- em vull mostrar agraït a les seves refinades passades.
Insultar suposa un esforç molt digne de compassió i respecte. Hom no vomita si no porta ventrell. Per això, malgrat avorreixi els devots assistents a les meves homilies internistes, vull seguir fent cas als seus rabiüts comentaris.
Tenc molts defectes, manco el de ser fat i hipòcrita, però mai no cometria el sacrilegi de fer mentider un home de Déu. Perquè tu, covard anònim, has fet els tres vots. Segur.
Per això, estimat mostel de convent, accept gustós el teu clarivident diagnòstic sobre el meu mode de ser i obrar. La teva contundència no té volta de full. Som un egocèntric, cregut, que només em preocupa el meu ego. En totes les declaracions només figura “ell, ell, ell  i ell...”; val a dir jo.
No pots imaginar-te l’alegria que em donen les teves paraules. Amb allò de tenir un llombrígol més gran que la rosassa de la Seu vaig estar a punt de derivar cap a un orgasme. Us imaginau, ma mareta, quin cordó umbilical ens mantenia units?
Deixa que em confessi. Els qui em coneixen, perquè m’estimen, saben que som un patidor de mena. Que el meu pecat contra la natura i la genètica és la infravaloració pròpia. Jo havia comprat tots els bitllets de la rifa per ser un massoca perdut. Terrible. Tot va començar amb la culpabilització del Seminari. Record, encara, una de les frases preferides dels directors espirituals. Ens la predicaven en castellà com manava el TIL d’en Franco: “eres la nada con pecado”.
El meu grau d’autodestrucció arribà a un punt tant delicat que vaig haver d’anar a un psicoterapeuta. El banyarriquer del subconscient em mostrà el perill del masoquisme, a l’hora que m’indicava que l’únic camí de fuita per fugir de l’autodi era encaminar-me cap a l’acceptació i estima de mi mateix. Es veu que el meu ego és de casta grossa, la meva seu plena d’ous.
El meu pare espiritual i literari m’ha renyat perquè diu que mai de mai s’ha de respondre a un anònim. Qui no dóna cara no mereix un sol minut de la nostra atenció. Jo, com que a la vellesa m’apuntaria a un bombardeig, m’he portat com un nin malcriat.
Des del centre de la rosassa de la catedral amb armaris estant us don un consell, reverent pare anònim: la ferum que ensumau no prevé del meu davantal de cuina, surt de la vostra “burka”; necessitau fer bugada.

PD. Per llegir l’article us heu hagut de ficar al meu bloc. Teniu permís dels superiors per arrambar-vos a llocs tan perillosos?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada