diumenge, 7 de setembre de 2014

BANDERIA,LA REVOLUCIÓ DELS EXCLOSOS



Gràcies, Balutxo, germà Sureda i Mestre, pel plaent regal de l'article del dBalears "BANDEJAT, UNA PARAULA PER A JAUME SANTANDREU (I PER A TOTS)". Els diccionaris i la lupa han pagat el preu de les meves remogudes.
Massa bé saps, company de viatges a la selva de les lletres, de quina manera els mots fan el seu camí des del significat primitiu a l'accepció definitiva per generalitzada. Així, quan escrivim boixar ningú ja no pensa en "la boixa per tapar un forat" (Dic. Fabra). Igualment, quan deim "t'estim" volem posar amor i no preu.
Obeint aquesta dinàmica, la paraula BANDEJAT s'ha estacat a la significança que tan esplèndidament insinues al teu escrit, tot referint-te als bandejats de les Germanies, als de la Guerra de Successió i als de les matances franquistes. Bandejat és un exclòs esdevingut un revolucionari.
La teva proposta cau en l'error del sermonaire que anuncia com a fet la utopia, tot proclamant "estimats germans". Convertir els marginats en bandejats constitueix la meta suprema. Però d'allí ha de venir. És com si decretassis "d'ara endavant els cans aperduats i apallissats, es diran llops". Que més voldria jo, que els meus cussons pucers mossegassin! Ara, ni tan sols lladren.
Hem retornat als temps dels pobres vergonyants quan els asilats, homes i nins de la Misericòrdia, solemnitzaven els enterraments dels rics tot portant un ciri curt i magre a la "llarga acompanyada d'un mort que passa endolada tot callant", com escriu Costa i Llobera. Ara, els marginats, lluny de fer nosa, fan bo. Tota l'alta societat, presidida per la reina, sense projecte d'home, ha convertit les seves disbauxes en solidaritat.
Ara, mir de sobreviure amb tota la ràbia històrica enterrada al fons de la utopia, a Marginàlia, el campament de desterrats "fills d'Eva, gement i plorant en eixa vall de llàgrimes".
Bon Mestre de follies, estrenarem el títol de bandejats el dia que em facin fora de la il·legalitat consentida i em trobi obligat a ser un ocupa a Sa Casa Llarga, forçat a guanyar-me el plat de calent, venent pel carrer articles robats, com un top-manta. Llavors aturarem el tràfic i compixarem les portes de la farmàcia del President. En aquell moment s'acomplirà el somni de la meva vida, com és proclamar la BANDERIA DELS EXCLOSOS on, com apunta Alcover, "una partida de gent segueix la revolta d'un general insurgent". 
"Un general insurgent" com el bisbe Casaldàliga que, fet pobre amb els pobres, escriu terra lliure amb poemes i coratges.

1 comentari:

  1. Vaja glosador viu i tenaç que estàs fet, Jaume. Però, en torn de rèplica, vull persistir en la proposta. No podem deixar banderes tirades enmig del carrer, perquè les se fan seves els qui no les sabran defensar. No hem de deixar morir cap paraula que ens convidi a dignificar les persones que ho mereixen.
    Com era allò que el que no és pensa no es diu i el que no es diu no es fa? Doncs pensem-ho, diguem-ho i facem-ho! La memòria dels bandejats que no només no tenen casa, sinó que no tenen ni nom ni lletres a una tomba a un cementiri, ens convida a fer ús d'aquest substantiu. Els altres, els qui han de fer desfilades reials per satisfer les males consciències, que es facin seus els noms dels pusil·lànimes.
    Tu, tanmateix, has estat i ets un bandejat. Els pobres vergonyants i els assistents carronyaires no te glapiran!
    En Balutxo

    ResponElimina