dimarts, 2 de setembre de 2014

PUJOL, EL BON LLADRE



Una persona profunda i seriosa, nacionalista de soca a arrel, després de comentar-me de quina manera el disgust pel cas Pujol li havia llevat la son, va afegir:
-Per sort, Pujol és un home cristià. Sens dubte, la fe l’alliberarà del suïcidi.
Des de l'angle d'eixa consideració, jo m'atreviria a dir-li a Jordi Pujol, malgrat ell no em conegui de res i mai no pugui llegir les meves parides:
Agenollau-vos davant el retaule de la crucifixió. Contemplau-lo atentament i devota. Enmig, el poble català. Crucificat. A banda i banda, dos lladres li munten la guàrdia d'horror. Un facinerós representa el colonitzador amb els seus seguidors espanyols de tots els colors i tendències. Insulten i befen el creuclavat. Identificau-vos amb l'altre, amb el de la dreta, el qui ha passat a la Història amb el títol de bon lladre. La tradició només n’ha conservat el nom: es deia Dimes. Ara, sant Dimes, el 10 d’abril.
Tots els beats i sants reben llur títol del Papa. El bon lladre és l'únic benaurat canonitzat directament per Jesús. No en coneixem res, de la seva vida i miracles, tant sols sabem que a l'hora de la deshonra suprema es penedí i adorà el poble crucificat, i aquest dictà sentència: "Avui estaràs amb mi al
Paradís".
Senyor Jordi Pujol, despullat d'honors i títols; maleït i condemnat, des de l'última fila assistireu al triomf de la llibertat del nostre poble ressuscitat.
De la figura del bon lladre la llegenda urbana en guarda un referent humil, popular i nostrat. El lladre era “Don Sebastiàn” i vivia a La Vileta. Cada any robava un porc gras a un terratinent i el regalava a les monges. Aquestes curioses serventes de Déu, l'obraven. Quan la perxada lluïa esplendorosa al sòtil del convent, “Don Sebastián” entrava amb peu de moix i robava la meitat de les sobrassades.
Les monges ho sabien, però callaven i beneïen el gran benefactor: sense el bon lladre, mai no haurien tingut sobrassades.
Mentrestant, els senyors que sovint rebien els seus serveis, fins al punt de vetllar els seus morts, el dia de les matances enviaven a ca les monges un present de xulla i ossos. El poble mallorquí en sap molt, de les xulles i dels ossos. És la nostra història. Els mallorquins, banyuts consentits, engreixam el porc, Madrid ens el roba i ens retorna un caramull de xulla i ossos.
Sant Dimes Pujol, les monges escandalitzades, en el racó més amagat del seus sentiments fenicis i catalans, reconeixen que sense vós no tindríem sobrassades. 
Sant Dimes Pujol, els pecadors, agenollats davant el retaule de la crucifixió del poble català, reconeixem que sense vós, Catalunya no hauria arribat a la meta de la independència.

1 comentari:

  1. Que bo que ets Jaume i lúcid, sempre lúcid. Aferrada pes coll

    ResponElimina