divendres, 5 de setembre de 2014

CICLÓ DAMUNT SA CASA LLARGA



Dijous capvespre a les tres i mitja de la tarda patírem un autèntic cicló a Sa Casa Llarga. L’ensurt va ser de mort. L’esglai ens dura, encara.

Encara sort que era l’hora de la sesta i eren pocs els qui es movien pel jardí i al voltant de les naus, tot fent hores extraordinàries per preparar els Encants.

Es vinclaren els arbres, tremolaren persianes i portes. Fins i tot les parets semblava que es movien. De fet, els ferros del sòtil de la nau dels mobles han quedat vinclats. Les cadires de la carrera, famoses per la vaga de fam del professor, volaren per l’aire. Uns estants de metall que estaven a les portes de la sala d’art caigueren en terra. Just llavors, Ramon acabava de passar per la seva vora.

Ens neix l’esglai a la boca del cor només de pensar que unes hores abans eren més de trenta els treballadors de Can Gazà que es movien per tota la finca. Imaginau-vos que el desastre hagués passat una setmana més tard amb cent visitants dinant a les taules dels Encants. La desgràcia hagués pogut ser catastròfica.

El causant d’aquest huracà era un helicòpter de “Salvación Marítima”, més gros que els que a diari aterren a Son Espases a pocs metres de ca nostra. Passà per damunt les botigues de roba i mobles    fregant la coberta. A pocs metres de l’era de ciment, just abans de tocar terra cuità a arrabassar els arbres i palmeres del jardí, i d’arrabassar les persianes.

Però per a mi el cicló de ràbia es mogué just després del fatídic es$pectacle. Pel meu impuls ens haguéssim assegut a l’era d’aterratge fins que la policia ens hagués fent aixecar a la força. Em convenceren que el delicte d’impedir l’auxili als malalts és molt greu. Llavors vaig pensar cridar a la premsa, però el bon seny em mostrà que era  millor començar la resposta a l’agressió amb una denúncia a la Delegació de Govern.

M’he quedat amb el vòmit de ràbia i impotència a la boca de l’estómac; d’eix estomac que ja no pot suportar més còlics de desesperances.

Cap al tard, m’he calmat, fins i tot consolat, pensant que un cop més havíem salvat aquest tresor de Sa Casa Llarga d’una destrucció total. Quan construïen l’hospital la salvàrem de restar enterrada baix d’un caramull d’enderrocs. Cada dia la salvam de convertir-se en una selva. Ahir la salvàrem de quedar baldada. 
Els marginats de Can Gazà feim poble conservant els béns singulars de Ciutat. Sa Casa Llarga, talment com Can Gazà, és propietat privada d’unes generoses senyores, però, per damunt tot, és patrimoni  de Mallorca. Quan vingueu als encants ens donareu la raó, àdhuc l’enhorabona, per conservar amb sang i llàgrimes un tresor del nostre poble.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada