dimecres, 17 de setembre de 2014

DINAR DE NOCES PER ALS ENCANTS


Com heu pogut comprovar, amics, port dies sense molestar-vos amb les meves parides. La meva màxima autoritat moral, humana, literària, tècnica, afectiva i efectiva m'assegurà que ja estàveu farts de sentir-me parlar dels ENCANTS.
A mig camí de l'eixida, crec que és just i necessari que us porti noves sobre l'esdeveniment més important de Can Cazà i sa Casa Llarga com és la fira anual dels Encants. Us puc assegurar amb una alegria fonda i agraïda, que fins ara la cosa no pot anar millor.
Gràcies als germans de Can Gazà, que s'estan portant de meravella, als entranyables amics de sempre, als nous companys de viatge del grup "Horizonte”, als esplèndids col·laboradors que mai no ens fallen, als aliats dels mitjans de comunicació, aquesta tercera edició dels Encants mereix un deu en tots els sentits i aspectes.
Però hi ha un punt que em té mortificat, contrariat, fins i tot trist. Em referesc a la dinàmica dels Encants. La nostra fira, com qualsevol mercadet solidari d'arreu del món, obeeix a un mecanisme de negoci. Tot i ser per a una bona causa, els preus, els doblers, els guanys econòmics, per altra banda tan essencials i necessaris, porten la batuta en tot i per tot.
Pel meu gust, jo només posaria una regla de joc: agafa el que t'agradi de roba, mobles, quadres, llibres, viandes, verdures, vins, ornaments i tu mateix posa el preu. Tu més que ningú saps què val allò que t'emportes. A mi mai de mai no m'enganyaràs.
Quan actues en llibertat i consciència només tu pots enganyar-te. Aquesta seria l'única manera de convertir un mercat en una prova de foc per la teva generositat. Sé que aquesta quimera, com totes les utopies, és irrealitzable. No m'ho deixaran fer.
Tot i això intentaré amb totes les meves forces, caparrudeses i histèries aconseguir una espipellada del meu somni. Lluitaré amb plors i ungles per convertir el darrer dinar dels Encants, diumenge 21, en un banquet de noces. Els noviis pararem taula, mentre els convidats ens lliurareu en metàl·lic, com és el costum d'ara, el regal de noces. Al costat de la taula assortida amb els millors menjars de Can Gazà, posaria un rètol que digués: MENJA EL QUE
VULGUIS I PAGA EL QUE PUGUIS. L'urna rebria
les mostres de generositat dels comensals.
Necessit poder creure que les persones que ens visiten són justes, generoses, fins i tot esplèndides.
Necessit comprovar que cap miserable, sigui ric o pobre, s'atreveix a trepitjar la terra sagrada de MARGINÀLIA.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada