dissabte, 21 de desembre de 2013

GENERÓS MÉS ENLLÀ DE SOLIDARI


M’identific amb l’abellot que aquesta tarda estava tan cansat que, en lloc de fiblar la gent a picades, com és el seu ofici, s’ha dedicat a volar, val a dir a filosofar.
Sens dubte, en aquests moments de penes i penúries la cosa més respectable i respectada és la solidaritat. Ja em va bé i no hi tenc res a dir més que lloances.  Tot i això, en el fons de les meves utòpiques preferències, m’inclin per la generositat.
La solidaritat neix d’una actitud moral i moralitzant. Suposa una presa de consciència de la situació. Et situa en un escaló més amunt. Els seus mecanismes es posen en marxa per l’empenta d’un propòsit. Un bon propòsit. Tanmateix, la solidaritat estableix unes categories. Per exercir la solidaritat hom marca, vulguis o no, unes diferències, cridaneres i profundes, entre els humans. Els qui tenen per poc que sigui i els qui no tenen, per poc que no sigui. Els sortats i els desgraciats. Fins i tot, a voltes, les actituds solidàries, sense cap malícia, inclouen un judici de valors entre el que tenen perquè són assenyats, prudents, i els que ho han perdut tot pel seu mal cap i per la manca de planificació.
Per altra banda, la generositat és una condició natural de les persones singulars i privilegiades. És allò de no tenir res teu. No hi regal més gran de la vida, àdhuc dels déus, que ser i exercir de generós. El generós dóna i es dóna d’una forma  normal i continuada. Talment com respira. Actua des d’ell i per ell. L’exemple més patent i patètic del que vull explicar és el del donador de propines compulsiu. El generós és un drogoaddicte del donar i del donar-se. No hi ha ser vivent que pugui conèixer i experimentar un vici més plaent que la generositat.
Les persones generoses m’encanten, però quan assoleixen el títol suprem de “mans foradades”, m’enamoren. No debades els ressuscitats, com estigma gloriós, mostren les mans foradades i el cor obert.
Fa poc, els gazanencs visquérem un exemple del que vol explicar aquests abellot esgotat. Un grup de jutges elegiren “Sa Casa Llarga” per celebrar la seva trobada nadalenca. Aquesta  determinació suposa una actitud de solidaritat envers els més marginats, com explicà el cap de l’expedició a la sobretaula. Els qui els servien l’àpat havien passat pels seus tribunals. A l’hora de fer els comptes, els magistrats foren esplèndids. Això és generositat més enllà de la solidaritat.
Els gazanencs som tan sortats dins la desgràcia d’haver de suportar el turment criminal de Nadal, que gaudim d’un exercit de solidaris generosos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada