LOTERIA D’EMOCIONS

Per a mi Nadal és una mena de loteria d’emocions. Enguany m’han tocat tots els premis grossos.

El primer premi me l’ha atorgat la matriarca de la tribu matancera. Fa ja 16 anys que els amics de S’Alqueria Blanca vénen a Can Gazà, tot formant una  tribu, a fer matances. Abans de l’estiu ens porten un porc magre per engreixar-lo. Mentrestant, ells  n’engreixen un altre a ca seva. Llavors, amb el seu porc i amb el nostre armen un prodigi de matances. Arriben a les  sis del matí i al migdia ja estan les sobrassades a la perxa. Així, el dinar es converteix en un vertader àpat de germanor. Enguany, com cada any, la matriarca ha volgut  presidir la comitiva, malgrat els dolors, les penes i els inconvenients de l’edat. L’abraçada, amorosida i demorativa que m’ha regalat aquella dolça menuda i pacient dona de poble m’ha arribat a les entreteles de l’ànima. Ha estat com si ma mare enguany hagués vingut a matances.

El segon premi m’ha arribat de mans de l’exvicari general  i hores d’ara rector de Santa Margalida. Monsenyor Rafel Umbert em va cridar per telèfon, amb la seva veu apagada i humil, per dir-me que, com havia fet cada any mossèn Guillem Feliu, volia que Can Gazà formàs part dels beneficiats  per  la immensa arreplegada d’aliments de la parròquia. Aquest gest callat i senzill de reconciliació m’ha dissipat les boires dels rancors  amb la meva criticada església nostra. La meva emoció creix fins al cim de l’admiració quan pens que jo mai hauria  tingut eixa deferència  amb ell.

El tercer premi l’he rebut, enguany com mai, dels germans de llit, olla, convivència  i malsofridura els quals formen la gran família conventual i taleguera de Can Gazà. Aquests dies de feina, tropells, bones cares, agraïments, recordances i penes, els gazanencs s’han portat com déu. Pura meravella. Des d’ells, amb ells i per ells us don els molts d’anys.

Fins l’any que ve, ja que aquestes festes, la missa dels desemparats, solitaris i bandejats, no està per hòsties.