dimecres, 12 de juny de 2013

185. LLADRUCS DE CANS

Tanmateix, les coses essencials es proclamen amb paràbola. La cruel metàfora d'avui no me la invent: la copii dels quadres borbònics dels pintors espanyols.
Els colonitzadors seuen a taula fruint les millors viandes, mentre una guarda de cans pul·lulen a l’entorn expectant, famèlics, un rosegó de pa o els ossos de les bestioles que els mateixos cans caçaren. La interpretació de la paràbola és evident: per als espanyols, els esclaus dels Països Catalans són talment cans.
Per a ells, tot i ser súbdits diferents, tots lladram el mateix dialecte.
Els catalans del Principat són els gossos de caça: útils i necessaris. Sense ells, els pantagruèlics borbons sols menjarien pa castellà amb oli andalús.
Nosaltres, els “baleàrics", som cussones rateres: ho donam tot i ens conformam amb poc. Només que administràssim els ports, els aeroports i les divises turístiques, esdevindríem el país més solvent del món.
Els valencians són quissonets falders i llepaires. Passen més temps al llit de les madones "peperes" que a baix de la taula dels àpats.
En aquests moments, els hereus del franquisme han empès els seus cans fins al portal de ca n'Espanya.
Països Catalans: a l'aguait del carrer, mirem la llibertat i la dignitat. Tenim la
independència a l'abast
. Endavant! Si tornam entrar al casalot, ens mereixem lladrar com a cans.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada