dijous, 20 de juny de 2013

193. ELS DISTINTS HEM D’ESTAR DISTANTS

Prepara’t, alumne de parvulari. Avui toca doctrina.
Vaja una puta socarrada que te n’has duit un cop més. Com sempre, per dignitat i eficàcia, has actuat en calent. Era evident que l’alcohol el matava. La sentència no podia ser més clara i contundent:
-Tria. O Can Gazà o el suc. Ets lliure. Pots seguir bevent. Et pots matar, però féu fora. Que l’alcohol et doni menjar, et renti la roba, et faci el llit i et doni cura, afecte i companyia.
Ell s’ha definit davant l’assemblea:
-Som home. No faig mal a ningú. Seguiré bevent. Si me mat, és el meu problema.
Era un bon home. L’estimaves. Vivies molt de prop la seva desgraciada peripècia. Per això la cremada t’ha calat carn endins.
Repassa la lliçó.
Papallona que s’acosta massa al llum, es crema les ales.
El ferro es forja amb el foc, però el ferrer s’ha de protegir de les espires.
Pots corregir, empènyer, estirar. Fins i tot forçar. Totes aquestes tramoies  poden traduir les teves ànsies infinites d’estimar. Però tot allò que faci olor de pell socarrada és pur i dur masoquisme.
Si no et vols cremar, has de fer un mànec a la pella dels problemes.
Un de tants oficis de l’amor és fer-se odiar.
Per sobreviure, els distints hem d’estar distants.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada