dijous, 27 de juny de 2013

200. MONJOS DE CAN GAZÀ

El sagrament de l'Ordre imprimeix caràcter. Una marca que crea una mena de segona naturalesa. T'ho record, pobre predestinat meu, perquè acceptis amb humil resignació la condemna de pensar i actuar com un clergue, malgrat visquis  com un captaire a les portes de la "Catedral amb armaris".
Des d'aquesta perspectiva s'explica i comprèn Can Gazà com un monestir  de l'Edat Mitjana.
Al  teu monestir, molts dels postulants no passen del noviciat. Alguns tasten els vots temporals i només uns pocs arriben als vots perpetus, tot fent de Can Gazà un refugi fins a la mort.
Els teus monjos del Secar de la Real, al contrari de tots els consagrats -frares i monges- no tenen cap dificultat per servar els tres vots.
El de pobresa l'acompleixen a la força. Són pobres de solemnitat que viuen estigmatitzats per la xacra pitjor de la misèria, com és la inseguretat. Sempre ho has predicat: "Els consagrats fan els vots mentre nosaltres, els reconsagrats, els complim".
El de castedat ve assegurat per la impotència. Són eunucs. Com el brau que  bota la paret de pues, deixaren els collons enganxats als grenys quan es precipitaven a l'abisme de la marginació.
Pel que fa al vot d'obediència, en especial els antulls del pare abat, constitueix el secret de la perseverança del teu monestir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada