dimarts, 25 de juny de 2013

198. ELS PROBLEMES ELS CREES TU, DÉU MEU


Per molt que et creguis ser, no t’escapes de les jeies dels comportaments infal·libles de les criatures. A la darrera canalització et mostrares furiós contra els meus innocents sentiments envers els desgraciats. Recorda, perfecte monstre de la impotència humana, que quan acuses, t’acuses. Qui parla de merda és perquè la porta al nas.
Avui te toca escoltar-me. L’acudit de posar de referent de la nostra dependència ineludible la ferrada pels ous d’uns bessons siamesos és una enginyosa fal·làcia. Si bé és veritat que estam units, encarnats, pels collons, aquesta aferrada no ve de la naixor. És un empelt posterior a la minyonia.
Tu i jo, déu meu, nasquérem en natural harmonia, destinats des dels cromosomes paterns a viure dins la bombolla d’una fe sense fissures. El referent de la nostra idiosincràsia seria “el fill de l’home”. En termes tomistes, Jesús de Natzaret era una sola persona amb dues naturaleses, la divina i la humana.
En el principi, quan la minyonia constituïa la nostra perfecta naturalesa, ho teníem tot clar i ordenat. Cadascú en el seu lloc, les bèsties a les païsses, els porcs a les solls, els missatges al sostre i els amos en els tàlems.
El problema el creares tu, masoquista déu de les utopies, quan em sanares l’avior de salvatgina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada