dissabte, 22 de juny de 2013

195. UN ARBRE QUE CAMINA

Vint de novembre, 2011, a mitja nit. La dreta, escorada cap al feixisme, acaba de cloure la nit, fosca i desesperant, damunt Espanya. No calen subterfugis: les colònies d’enmig de la  Mediterrània han demostrat que són més Espanya que mai.
Un cop més, pobre il·lús, has vist confirmada la teva cadena perpètua, que et condemna de per vida a caminar pel desert. La teva peripècia seguirà estacada en la resistència. Una resistència anodina contra un dictador és resisteix amb  elegància. Contra una dictadura democràtica d'extrema dreta, la resistència  esdevé un avorrit exercici de supervivència.
S'han esmicolat les teves utopies. En tots els camps. El Concili roman mort i enterrat. El nacionalisme, esquarterat en clans, s'ha convertit en un manada de lloscos imbècils que es miren el llombrígol. Del canvi radical i profund, àlies revolució, no en parlen ni els residuals de l'esquerra destenyida. Les banderes roges han engroguit. El moviment marginal s'ha institucionalitzat fins a esdevenir  un negoci més dins la xarxa de la burocràcia. Has despertat del somni literari per conformar-te a ser un escriptoretxo de llogaret.
Malgrat tot, no te trobes cremat. El secret rau en què, dins l'evolució de l'home, et sents, encara, un arbre. Les tragèdies són patrimoni de les moneies neurastèniques. Els ametllers, com tu, segueixen florit al cor de l'hivern.

1 comentari:

  1. Quan hom compren aixo, geni, ho compren absolutament tot. L´arbre treballa en harmonia amb el seu Creador, donant-nos aquesta vida en forma d´oxigen i de llum, i aquesta bellesa es indestructible, eterna. L´home, malauradament, encara és massa ambicios per ser com un arbre.

    AW

    ResponElimina