divendres, 5 de juliol de 2013

207. FLAGEL·LAT PER L'EGOISME

Empedreït  sentimental de l'hòstia, no hi ha manera que escalivis. Més de quaranta anys de viure ben dins el femer de l'egoisme no t'han podrit la credulitat. Encara esperes un miracle.
Mallorquí d'arrel, fill de militar, exalumne de col·legi religiós, casat amb una nòrdica, dos fills, divorciat, alcoholitzat, franquista, racista (una vegada vessà una tassa de cafè calent a l'esquena d'un negre) porta dotze anys a Can Gazà.
Sibarita, altiu, menyspreador, aguanta les nostres sambatudes i la ferum de la misèria perquè no té a on caure mort. Prefereix agonitzar en el carrer que ajuntar-se amb el cabrum -la qualificació és seva- dels albergs. Mai no ha volgut saber res dels fills. Mantenia una certa relació amb la germana, però s'ha barallat amb ella. Porta nou mesos d'operacions i quimioteràpies per mor d'un càncer de pàncrees. Abans d'avisar l'ambulància perquè el portàs a morir a l'hospital, m'he revestit de coratge per fer-li dues preguntes. La veu em tremolava i la pena m'ofegava l'alenada.
A la primera pregunta, si volia que avisàssim sa germana, m'ha escopit un no agre i contundent a la cara.
A la segona proposta de fer quelcom perquè el banc no es quedi amb els diners del seu compte corrent, m'ha gelat la sang amb una rialla sarcàstica.
Mor com has viscut, cabró egoista.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada