divendres, 19 de juliol de 2013

218. EM SAP GREU PELS NOSTRES

Hem pujat 220 esglaons de 220 mots fins a arribar al calvari del nostre testament, on hem restat crucificats.
Ens trobam talment com el foll de Natzaret i el panorama és el mateix, si fa no fa, que fa vint segles enrere.
Tots els qui ens seguien, apòstols i deixebles, per heretar el nostre regne s’han passat al bàndol dels romans.
La multitud, escandalitzada, ens escup i ens insulta. Entre ella, distingim clarament la veu dels muts als quals regalàrem el miracle de la paraula. Els nostres ulls es topen amb les mirades fiteres dels cecs, les ninetes dels quals també badàrem a la llum.
Al sac dels gemecs només hi resten dos patiments profunds, a aquestes alçades els únics insuportables.
Penjats a la creu de les evidències, ens xapa de dolor l’absència de déu . La clarividència del buit absolut. L’esglai de l’abisme. Déu meu, per que no m’heu enganyat?
Però per damunt tot altre sofriment ens sembra la sang d’agulles el dol dels nostres.
Són els mateixos del divendres sant: la mare, l’amant i l’amic.
I per estalviar el patiment als nostres som capaços de mentir.
Declaram, per tant, que tot el nostre testament és una ficció literària. 220 poemes en prosa. 220 al·lucinacions.
Tot el que heu llegit, estimadíssims nostres, és pura faula.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada