dissabte, 27 de juliol de 2013

ELS POLÍTICS, CUSSES DE CAÇA


El caçador amollà la cussa eivissenca. Aquella esvelta bestiola desaparegué, tot pegant una fua espectacular, comparable només a un llamp forcat. L'amo no s'immutà. Restà a l'aguait esperant el ràpid retorn d'aquell prodigi caní. Massa coneixia els instints i els avesos d'aquella raca de cans per alterar-se. Als pocs minuts comparegué la bèstia tota xopa de merda. Feia una pudorassa insuportable. S'havia rebolcat dins la bassa dels porcs.
Aquella fètida grolleria no em sorprengué. Des de nin havia comprovat amb estranya repugnància aquell brut avès de les meves estimades cusses de caca. Però aquell dia vaig aprofitar la presència del vell caçador per repetir-li la pregunta que mai ningú no m'havia sabut respondre més enllà de les vulgars interpretacions espontànies com "els animals són bruts"; "així no li piquen les puces".
Aquell savi geni de la salvatgina em donà una explicació meravellosa. "Aquests animalets -em digué- més llests que la fam, es bolquen dins les femtes dels altres animals, fins i tot les dels homes si en troben qualque cagarada, per dissimular la seva olor de ca. Així, els conills no poden ensumar la seva presència".
Val a dir -vaig afegir jo per dissimular la meva embadalida corpresa- que tota aquesta brutícia és una treta de bon caçador?
El vell caçador, home de poques paraules, conclogué el nostre diàleg amb un rònec "exacte".
En aquells moments vaig descobrir la similitud absoluta dels polítics amb els cans de caça, tant en la seva naturalesa com en les seves tàctiques.
L'instint del polític és caçar, sempre i en tot lloc. Fins i tot en els funerals, encalça vots.
La rebolcada de la cussa eivissenca m'ha revelat que aquest és l’estratagema del polític. Per dissimular la seva pudor de lladre, d'estafador, d'hipòcrita, de mentider, es remou dins la merda del contrari.
Aquesta paràbola em sembla més nostra, més tel·lúrica, més real que la del ventilador.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada