dimarts, 16 de juliol de 2013

215. CONCLUSIÓ



Podem trencar cadenes i crear una sensació de llibertat. Podem despullar-nos del darrer fil de roba i donar l’espectacle d’un atac de sinceritat. En un últim i desesperat terme, podem esborrar, arrabassant-nos trossos de pell, els tatuatges sagramentals. Però el que no aconseguirem mai és prescindir de la carn i els ossos que aguanten el cos de la nostra personalitat. Aquests elements bàsics són dos: la genètica i la cultura.
Per herència de nissaga i per formació escolàstica, mai no podrem tancar un discurs, parlat, escrit o simplement pensat, sense treure’n unes conclusions.
Dins una mar immensa de dubtes suren inesfondrables dues seguretats.
La primera certesa és que tu, Déu meu, existeixes dins les profunditats del meu  ésser. Amb ell, per ell i en ell. Ets quelcom sagrat, transcendent i et fas present a la meva divertida quotidianitat de mil formes totes elles amorosides, escalfadores i iròniques. Gràcies, Déu meu, per la teva llum, el teu coratge i la teva atrevida inconsciència.
L’altra creença inamovible és que en el cas utòpic d’haver-hi un Déu, un Déu com mana, no tindrà res -res de res- a veure amb el monstre que han esculpit les religions, les esglésies, les sectes i la caterva de fanàtics. 
Gràcies, Déu - Jahvé, Jehovà, Al·là, collons de Cristo o com et diguis-  per no existir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada