divendres, 12 de juliol de 2013

213. LA SOLITUD COM A SALARI

Massa bé sé, estimat hagiògraf, que el preu que pagaràs per escoltar-me i transcriure les meves aberrants comunicacions serà la solitud. T'ho he anat inspirant al llarg de gairebé totes les nostres creacions literàries. "El salm de la tarda", del teu primer llibre de pomes, n'és un esgarrifós exponent:
"Cada minut esclafirà la sang del teu calvari, el crit que bramares l'última tarda: "Déu, Déu meu, per què m'heu deixat sol?".
Però eixa solitud esdevindrà irreversible quan la inconsciència del teu vanitós  atreviment et porti a fer públic el nostre testament. Ningú no et comprendrà. Com sempre, ni d’un bàndol ni de l’altre et miraran com a seu. Fins i tot els que t'estimen, callaran. Llavors, enyoraràs haver estat un revell.
Tanmateix, el teu adorat Casaldàliga, l'home que exposa cada minut la vida per salvar els homes que adoren els arbres i els ulls de les vaques, t'ha empeltat la lliçó. El profeta paga amb el seu prestigi la seva seguretat, fins i tot la pròpia vida, l'escàndol de proclamar la veritat.
Reconforta't amb l'axioma d'aquest poeta català brasiler: "Déu és allò que cadascú fa amb la seva pròpia solitud".
Acabaràs com la mare que, quan s'estimba, fa del seu cos un bolquer per salvar el seu nadó. Jo som fill de la teva solitud.


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada