dijous, 14 de març de 2013

101. CAMADA

Cal que en el nostre testament, aimat avortó de profeta, hi figuri "Camada",  com a expressió autèntica de les nostres arrels tribals. La forma de proverbi casa com anell al dit el nostre terral costat pagès amb la dèria pedagògica de predicaires. Després de més de trenta anys ens segueix encantant aquest llibrel·lo de foganya.
Si s’arribàs a fer una tercera edició ens plauria que es repetís novament el format de les dues  anteriors, amb el pròleg laudatori de Gabriel Janer Manila i el nostre retrat vora la tomba de Galileus Galilei.
No suprimiríem cap adagi. Hores d'ara els signaríem tots. Això sí: restabliríem la nostra forma descarada a aquells aforismes que ens polí Miquel Àngel Riera, tot castrant-los la força expressiva. L'exemple suprem d'aquesta pudorosa correcció el trobam a la frase cinquanta-dues. La nostra envestida proclamava sense embuts: "Cada pic que mir el cel trepitj una merda". El refinat màrtir de les repressions, àdhuc de les literàries, la rectificà publicant: "Sempre que m'he embadalit massa temps mirant el cel he acabat per no saber on posava el peu". Hòstia!
La  cent noranta-vuit no restà tan malparada: "Abans de seguir envestint-me, deixa que et faci una pregunta bàsica: des de quan no has gaudit d'una descàrrega  antològica?". Nosaltres havíem escrit: "Des de quan no has pegat un bon clau?".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada