dilluns, 18 de març de 2013

105. FILOSOFIA DIVINA

Tant se val que sigui jo qui t'hagi creat a tu o al contrari, que siguis tu qui m'hagis inventat a mi. La qüestió és que, sacsats per la cruel realitat, combregam amb la mateixa filosofia de la vida.
Permet-me, estimada gadella, que segueixi escodrinyant els teus apunts secrets, tot fent-me meves les teves cavil·lades.
Beneesc el teu epitafi: "Aquest anyell de Déu va intentar ser personeta, però morí en l'intent".
No oblides que "quan entres a la gàbia dels llops per guarir-los les ferides poses tota l'esma a què no et clavin les urpes. Tanmateix, ets tu que has sentit la necessitat de salvar-los".
A la deessa que et parí li sobrava la raó quan et pintava la gratitud humana: "Un no esborra mil sís".
Almenys de vell hauries de complir la regla d'or de la bona salut que mana: "Tant en les lectures com en les menjades has de triar només les exquisideses". Hauries de conjugar aquests verbs en tots els temps i modes: paladejar, assaborir, xarrupar, tastar...
Encara peques d'innocent: no t'adones que els qui et peguen copets a l'esquena ho fan per netejar-se les mans de merda? Rere cada adulació t'espera una gàbia enganyadora.
Aprofita la imbecil·litat dels narcisos que exhibeixen gratis la seva bellesa. L'aimada deformitat és la millor disfressa per fer-te invisible.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada