divendres, 8 de març de 2013

95. ENS DEFINIM PER LES CUROLLES

         Avui, aimat avortó de capellà, m'has complagut en tots els caires.
M'ha agradat la teva naturalitat per fer el sermó, vestit de carrer, al funeral del pare del teu amic. La benvolença del sant rector t'ha deixat inaugurar una forma  màgica d'ajuntar la teva actual reducció laïcal amb el teu excels, gairebé diví, ofici de predicaire.
Has mantingut la postura que et costà tantes reprimendes de la jerarquia tant diocesana com parroquial, de dedicar l'homilia al difunt. Has exemplaritzat  el teu dogma que tothom té dret a què el seu funeral sigui per a ells, tot parlant de la seva vida i miracles.
M'ha encantat el canvi que has introduït a la repetidíssima sentència de Freud que "per ser feliç es necessita treballar i estimar". Com a inspirador teu vull deixar constància de l'ocurrència. "Si Freud hagués nascut a la Mediterrània hauria canviat la necessitat de treballar pel goig de tenir curolles. El verb estimar és inamovible. Qui no estima, no mereix haver nascut. La feina és una obligada necessitat per sobreviure, mentre que el motor autèntica de la vida són les curolles. Sense curolles un home és mort".
Convertires l'homenatge en homilia quan explicares que amb els nostres morts hem de fer el miracle que obraren els primitius cristians amb Jesús tot ressuscitant-lo gloriós.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada