diumenge, 31 de març de 2013

117. LA RECERCA DE LA VERITAT

         Si em permeteu, Déu meu, avui, en lloc d'escoltar-vos, us contaré la meva peripècia en la recerca de la meva veritat personal.
En un principi esperava que la consciència em revelàs la veritat fins a poder exclamar: "ja em conec a mi mateix". Al final vaig descobrir que la consciència era la primera interessada a enganyar-me, com si fos l'única manera d'ocultar que tot el meu bastiment ètic era postís i fal·laç.
Llavors, vaig acudir a la psicoanàlisi esperant que el subconscient me mostraria qui som i com som. Vaig fruir fins al punt d'enamorar-me de Jung. Tanmateix em vaig adonar que tots els missatges de les meves profunditats passen per la censura del conscient.
Aleshores vaig confiar en els amics, convençut que qui t'estima te dirà la veritat. Ben al contrari: com més t'estimen, més intenten conhortar-te amb trucs i galindaines.
En aquell moment vaig rebre com un regal del cel la revelació que el cos és l'únic que t'enfronta amb la teva veritat. El cos et passa factura de tot. La jeia d'escoltar-me m'ha transmutat en hipocondríac.
Un bruixot em donà una darrera clau: obeeix el cor. I aquí em teniu, convertit en un injust narcís apassionat.
Ara ja només confii en la vostra cruel sinceritat. Parlau, Senyor, que el vostre servent escolta.

1 comentari:

  1. "el cos és l'únic que t'enfronta amb la teva veritat"
    A mesura que passa el temps això se'ns fa cada vegada més evident però no escoltem les protesta del nostre cos, intentem seguir el ritme que ja no és el nostre sense importar les conseqüències, beneïda la revelació que ens obre els ulls a una nova realitat que no és pitjor sinó diferent.
    Una salutació cordial.

    ResponElimina