dissabte, 22 de desembre de 2012

20. GRÀCIES A DÉU, PEL SAC





Sé com et sents, cucoi de poma podrida, davant la reverencial gratitud que t’ha mostrat la família que creu que recomanares el seu fill al Conseller d’Interior per aconseguir una plaça de bomber, quan no has fet absolutament res. L’excel·lent vi de marca mallorquina, que simbolitza llur agraïment, es tornarà vinagre quan ofegui la hipocresia del teu somriure tot acompanyant la desvergonyida mentida: “No m’heu de donar les gràcies. No m’ha suposat cap compromís. El jove conseller em deu molts de favors”.
Ara imagina’t com m’he de sentir jo que no arqueig ni una cella per res ni per ningú quan em donen les gràcies per favors que mai no he fet ni faré. Mai de mai. No puc ni vull ficar-me en el devenir de l’home. La més mínima intervenció en el decurs de la naturalesa aniria contra la meva mateixa essència. Els escolàstics que bastiren els fonaments de les inútils teologies es tornarien boiets a l’hora d’aclarir com hi pot haver essència sense existència. Sé com som, aleshores no existesc.
Pots estar segur que el “gràcies a Déu” que la vostra cultura us obliga a ficar per pa i per sal en tot lloc i moment, fins i tot en les cartes personals, us el ficaria de bon gust pel vostre santíssim sac.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada