dijous, 6 de desembre de 2012

4. GRÀCIES, FAT MEU

Cada cop estic més convençut que no existeixes, altíssim ens, "pare totpoderós, que ha creat el cel i la terra, totes les coses visibles i invisibles", com he resat a la missa al llarg de cinquanta anys de militància sacerdotal. Tot i això, em refugii en l'aixopluc de canyes ben ple de goteres del meu pudorós agnosticisme. I que consti, per si de cas, que la teva existència m'ompliria de goig.
Del que sí estic la mar de segur és que, d'existir, no tens res a veure amb el monstre que branden les religions per dominar i explotar l'home.
Però a mida que em creix la certesa que el món i la bolla no necessiten cap Deu per explicar-se, augmenta l'evidència que tu, Deu meu, habites a les profunditats del meu ésser. No em facis dirimir si som jo que form part de tu o tu de mi. Si el virtual ets tu o jo.
Avui, Deu meu, ventura i xamba meves, he triat un nom per definir la teva providència damunt aquest esguerro que som jo. El teu nom és Fat.
Gràcies, Fat meu, perquè sense la teva intervenció constant i miraculosa, hores d'ara estaria fermat a un llit de manicomi o em podriria, com tants de la meva nissaga, a la tomba de la deshonra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada